En els altaveus diversos de la dreta espanyola es diu que Pedro Sánchez donarà l’amnistia als independentistes catalans perquè està disposat a tot per tal de continuar manant. Jo ho veig diferent. Jo diria més aviat que Pedro Sánchez es pot plantejar una llei d’amnistia perquè vol començar a manar. Perquè quan la política en un país es fa als tribunals més que en els parlaments, quan les sentències dicten els programes escolars, quan els nomenaments aparentment ha de fer un govern es tomben a la magistratura, quan els representants elegits pel poble a les urnes no poden exercir perquè els jutges ho impedeixen, quan els diaris poden atribuir sense que a ningú li sembli estrany estratègies al jutge Llarena que responen a una intencionalitat política, quan els informes de la Guàrdia Civil exerceixen com a comitè de competició de la lliga de futbol, podem dir que el que en realitat és efectiu és el govern dels jutges. Que són els jutges els que manen. Els qui interpreten les lleis, els tribunals, tenen més poder que aquells que les fan, el govern i el parlament.
Hi ha un Estat dins de l’Estat, que ningú no ha escollit que exerceix un poder polític superior del qual poden exercir les institucions que emanen de l’elecció dels ciutadans. El govern no pot governar? Sí, però sempre que ho faci en la mateixa direcció política que marquen aquests poders de l’Estat. I ho fan a través de la seva interpretació de les lleis, sovint recargolada i sospitosa. Si el govern vol marcar una línia política pròpia en allò que és de la seva competència i va en una direcció diferent (no cal ni tan sols que sigui contrària) de la que marquen aquests poders, aquest Estat dintre de l’Estat, no li deixa fer. No el deixa manar, ni en allò que li toca. Ni tan sols sobre Catalunya. Però sobretot quan es parla de Catalunya.
Això és una anomalia en un sistema democràtic. Certament, l’acció política s’ha de produir en un marc legal. Però quan qui té el monopoli de la interpretació d’aquest marc legal el fa servir per imposar les seves concepcions polítiques, el govern i els territoris específics de l’acció política –els parlaments- passen a un segon pla. S’hi poden resignar o s’hi poden revoltar. Com que això és una anomalia en el sistema democràtic, en algun moment caldria que les institucions electes es revoltessin contra aquest estat de coses i reclamessin, o imposessin, la desjudicialització de la política. No tan sols de la política respecte a Catalunya o Euskadi, on aquesta conversió dels tribunals en el terreny de joc política ha estat més evident i escandalosa, sinó de tota la política espanyola, fortament contaminada per aquesta distorsió. Si Pedro Sánchez vol fer política, vol governar, vol manar, ha de fer un gest inequívoc per trencar aquest estat de coses. I l’amnistia és aquest gest. A més de ser el gest que repara una persecució injusta i reconeix a l’independentisme català el dret a fer política per defensar el seu projecte.
Cal admetre que no és un gest senzill. Però és imprescindible. Imprescindible per a ell. Però imprescindible per allò que podríem anomenar la democràcia espanyola. En primer lloc, per posar el comptador a zero i eliminar eles efectes tòxics d’aquesta judicialització. En segon lloc, per normalitzar la vida política espanyola en termes democràtics. I, en tercer lloc, per salvaguardar la imatge democràtica d’Espanya a Europa: les sentències sobre el procés que poden arribar potser no seran tan favorables a l’independentisme com desitja, però seran de mal pair per part de l’Estat espanyol. La recent presa en consideració per part del Tribunal Europeu dels Drets Humans dels recursos dels damnificats per la sentència del procés ja emet un senyal. Poden fer veure que no ho veuen, en un exercici d’autisme polític i d’aïllacionisme, però no sempre ho podran amagar o dissimular.
Espanya necessita l’amnistia per posar el debat polític en l’àmbit de la política i treure’l de l’àmbit dels tribunals i de la repressió policial. És a dir, per democratitzar-se de veritat. Sense això, el sistema espanyol apunta al col·lapse. Un col·lapse de les formes i el fons de la democràcia. Si Pedro Sánchez no ho fa, no governarà si guanya i si perd en faran (políticament) carn picada, perquè aquest engranatge de l’Estat dins de l’Estat se li aplicarà sense compassió. Ho necessita pel seu interès polític, però també per dir que l’interès polític (legítim!), la negociació, el pacte, el recompte de vots, són el nucli de la democràcia. Per treure’s la cotilla d’un Estat dins de l’Estat que el deixa la política sense terreny de joc. Espanya necessita aquest gest visible per trencar l’anomalia històrica del govern dels jutges, una herència enverinada del franquisme. Donar –més que tornar- a la política allò que és de la política.
I Catalunya, necessita l’amnistia? I el catalanisme i l’independentisme la necessiten? Jo crec que sí. No tant sols –però també- perquè posaria fi al calvari immerescut de centenars de catalans que se la van jugar pensant en el país. També perquè no crec que automàticament tot allò que convé a Espanya és negatiu per a Catalunya i el catalanisme ni tot allò que és dolent per a Espanya és automàticament bo per a Catalunya. Hi ha coses que sí i coses que no. Un extrem: a Espanya no li convenia gens el cop militar de Franco que va produir una guerra civil –la màxima desestabilització per a un país- i a Catalunya, vistos els resultats, li convenia encara menys. Sovint, allò que li convé a una Espanya democràtica (i perjudica l’Espanya autoritària, uniformista i repressora) li convé també el catalanisme, i també a l’independentisme. o sobretot perquè estic convençut que totes les oportunitats històriques per al catalanisme i per a l’independentisme passen perquè el terreny de joc de la relació (i de la confrontació) amb Espanya sigui el de la política, la negociació, els drets humans i les urnes. La democràcia.
Si el terreny de joc d’aquesta confrontació és el xoc de la força bruta, ja s’ha vist que Catalunya té les de perdre. Si el terreny de joc són els tribunals, també: per això el nacionalisme espanyol radical va escollir aquest terreny de joc, els tribunals i la repressió, perquè li convenia. L’amnistia canvia el terreny de joc i les regles del joc. No és una mesura de gràcia. És una mesura política que reverteix l’aposta espanyola per la judicialització i la repressió. No cal que sigui per gust, n’hi ha prou que sigui per necessitat. Això no assegura la victòria, per descomptat. L’adversari també és fort en aquest terreny de joc (ho és més en l’altre). Però aquest és probablement l’únic terreny de joc on la victòria és possible.
Algú em dirà que l’amnistia pot crear conformisme a Catalunya i desmobilitzar el sentiment independentista. Però el projecte independentista no pot ser estrictament reactiu i alimentar-se només de l’hostilitat aliena. No ho pot ser i no ho ha sigut: l’independentisme ha crescut quan ha semblat un projecte possible i esperançador, quan unes polítiques catalanistes han reforçat el sentiment nacional. Quan el país ha tingut el peu al coll, prou feina ha tingut per sobreviure. Ni ha crescut ni és bo que creixi a batzegades quan el persegueixen. Ha crescut i és bo que creixi quan ha estat un projecte positiu de millora de la vida dels catalans, en tots els terrenys. Malament rai si per continuar sent catalanistes i independentistes el que necessitem és que ens estomaquin cada vegada més. Perquè, al damunt, quan ho fan, l’efecte real no és aquest.
