Res de res. Durant unes bones hores, no hem sabut ni què passava, ni què podíem fer en cas de necessitat, ni quant de temps duraria l’apagada total. Perquè no només ha fallat l’electricitat domèstica; ha quedat del tot interromputs el metro, els trens, el tramvia, els semàfors… Milers de persones s’han quedat atrapades enmig del no-res. A més, no teníem connexió a xarxes, no podíem rebre cap mena d’informació, no funcionaven els telèfons, ni la televisió, i tots miràvem d’anar a buscar el veí o familiar que havia guardat la ràdio de piles, a veure si encara pescàvem alguna informació amb mètodes antediluvians. Hi havia una certa sensació d’apocalipsi tecnològica.
Jo he decidit prendre-m’ho amb calma, i anar a veure com s’ho agafava la gent al carrer. La vivència ha valgut la pena. Primer he advertit sobretot un marcat sentit de l’humor i necessitat de socialització. A les botigues, els bars, les porteries i les voreres en general, hi havia assemblees improvisades de gent compartint la situació. I d’entrada, aquell consol estrany de veure que el mal afectava tothom. Al cap d’una estona, ja ha corregut que havien saltat els ploms de tota la ciutat, del país, i més tard, d’una part indeterminada de mig món. Es podien sentir rumors de tota mena, des que Putin s’havia carregat els satèl·lits fins que hi havia una crisi informàtica global.
He començat a veure una certa por i, a mesura que expulsaven la gentada del metro i que costava enfilar-se als autobusos, creixia l’enuig. Els que feien tard, els que havien de pensar en nens i en gent gran… i alguns turistes esverats que de sobte no podien trobar l’hotel ni comunicar-se amb casa seva ni saber on eren de la ciutat. Eren casos puntuals; per norma general, els veïns es captenien i li posaven una paciència encomiable. El clima era de calma absoluta i acomodació a una circumstància mai vista. Els parcs eren plens de gent que prenia el sol, famílies fent jugar els nens que acabaven de recollir de l’escola, i passejants que havien decidit treure profit de la incidència.
El neguit, malgrat tot, hi era. Fins i tot en altres apagades que havíem viscut, la cosa era més localitzada i no ens afectava en tots, absolutament tots, els serveis que avui en dia es poden considerar bàsics. Les botigues tancaven, les empreses plegaven i la gent provava de tornar a casa. Al cap d’unes hores, doncs, s’havia imposat una resignada i incòmoda sensació de catàstrofe. Qui més i qui menys es preguntava si hauríem de passar gaires dies amb aquell retorn al segle XIX, quan tot ja està organitzat entorn de les tecnologies del segle XXI. Els sentiments de molts familiars i amics no els hem pogut saber fins passada la crisi, però hi eren. L’angoixa i la imaginació, aquell monstre que en moments crítics ens sol jugar males passades, han atacat una pila de ciutadans.
Al final resulta que tot era culpa de Red Eléctrica Española (REE). Ens podien haver avisat des del principi; les autoritats podien haver penjat pancartes als ajuntaments, haver passejat amb megàfons pels carrers, dient que no calia patir. Tot just es tractava de la punyetera espanyolitat, la de sempre, la de la centralitat imposada i del poder maldestre i despòtic de tota xarxa hispànica. A Portugal ho han tingut ben clar; la culpa és dels espanyols, han afirmat, i s’han quedat ben descansats. Allà han dit que la banda espanyola no ha pogut entomar no sé quins canvis atmosfèrics i no ha sabut arreglar el pet que ha fet la xarxa. Potser per això els portuguesos són independents, perquè diuen les coses clares i no s’enganyen amb sopars de duro. O potser les diuen perquè són independents… o les dues coses alhora.
Sota el poder espanyol i amb els sistemes espanyols, la tesi més encertada és sempre la de l’explicació més matussera. No cal embarcar-se en conspiranoies mundials, ni buscar ciberatacs massius. Només cal mirar què diu el nostre DNI i entendre que, mentre no tinguem un accés directe al poder i les xarxes internacionals, això continuarà passant. L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Com a mínim podrem parlar clar sobre les potineries dels veïns sense que ningú ens acusi d’obsessos i talibans, de pensar sempre en el mateix i de ser uns ploms. Quan, de fet, l’únic que fem és retratar la realitat tal com és. Espanya ens desconnecta. Dels altres catalans, dels mateixos espanyols i del món.
