El 2017, en els mesos previs a l’1-O, Aznar anava repetint: “Abans de trencar-se Espanya, es trencarà Catalunya”. Certament, de moment Catalunya no ha trencat Espanya amb la seva independència. Però la qüestió ara és si Espanya es trencarà sola. Si implosionarà l’artefacte defectuós que les dues Espanyes van fabricar matusserament el 1978, sense fer net de quaranta anys de dictadura i de segles de caciquisme.
Aquesta xarxa d’elits que han volgut reduir Espanya a Castella i Castella al gran Madrid ha tibat tant la corda que ara es pot veure com Maria Antonieta. Si la gent cada vegada té menys coses a perdre, cada dia trobarà menys motius per respectar el sistema i obeir-lo. La guerra entre PSOE i PP –ara personificats en Pedro Sánchez i Carlos Mazón–, ha entrat en una nova fase arran de la nefasta gestió de la DANA al País Valencià. Després de cinc dies que han posat en evidència una administració fallida, una classe política inepta i mesquina i una societat amb capacitat d’autoorganitzar-se –per ajudar-se i per emprenyar-se–, l’entrada en escena dels monarques acompanyats dels dos ducs ha encès una guspira que no se sap fins on cremarà.
Veïns armats amb pals i, sobretot, amb telèfons mòbils, s’han encarat amb ràbia i sense miraments al fill del monarca que fa dues dècades alguns d’ells potser saludaven agitant una bandereta rojigualda. Mentre aquell s’ha convertit en un corrupte oficial i està apartat a milers de quilòmetres, el seu successor i la seva dona veuen com els graven en vídeo mentre els parlen de tu –”Felipe, tío, por ahí hay gente muerta“– i els fan fora a crits. No impressionen ningú.
Els tres tentacles del poder espanyol que hi havia aquest diumenge a Paiporta, amb tots els seus assessors, han sigut incapaços de copsar la indignació i preveure el fiasco. Tot el que han fet després ha estat atribuir-se els uns als altres el paper de veritables destinataris de l’esbroncada, fer córrer que l’episodi havia estat instigat pels rivals per blanquejar-se i/o aferrar-se a la presència d’elements de la ultradreta. Com si el sistema que han alimentat entre tots durant dècades no tingués res a veure amb l’existència d’aquesta ultradreta. Com si Vox no fos, per exemple, un actor recurrent i acceptat en molts processos judicials, originàriament i sobretot contra l’independentisme.
Aquestes dues Espanyes, que de fet són les dues cares d’un mateix estat, no tenen ni idea de com reconstruir el que han destruït per abús. No està clar que de l’esclat de ràbia en pugui sortir algun projecte alternatiu. Però encara és més dubtós que els del 78 –que són els de sempre– siguin capaços de salvar la seva ficció.
