Durant els anys previs i posteriors al Primer d’Octubre, una de les principals preocupacions de l’Estat va ser l’acció exterior de la Generalitat. Tenien la percepció, segurament encertada, que amb una sabata i una espardenya Catalunya aconseguia col·locar el seu relat. I sobretot els feia molta ràbia que tota una caríssima xarxa d’ambaixadors, palaus i contactes diplomàtics no ho podia aturar.
En efecte, no és en absolut casualitat que l’aplicació del 155 tengués com a conseqüència la dissolució del Diplocat i el tancament de les delegacions. Si pot ser un instrument per promoure la independència, Catalunya no mereix tenir ni les eines que té qualsevol regió espanyola. I, per molt que no se’n parli gaire, l’evidència és que mai més no s’ha recuperat l’acció exterior que havíem arribat a tenir.
Qualsevol que estigués subscrit al butlletí del Diplocat abans del 2017 pot observar com ha canviat radicalment la temàtica i el perfil de les activitats que organitza. Realment fa pena i ràbia de veure que es va reobrir al preu de fer-lo absolutament inofensiu des del punt de vista polític. Com passa també amb les delegacions, que al principi Borrell va intentar que no es reobrissin, però que finalment s’ha tornat a desplegar dins el marc estrictament autonòmic.
L’actual consellera d’Exteriors, que abans de l’1-O ho era d’Agricultura, va aprendre a fer una acció exterior obedient mentre era a Brussel·les. Allà, essent delegada de la Generalitat, es va distanciar completament del Consell per la República i de qualsevol cosa que tengués a veure amb la lluita de l’exili. Fins que, després de la sentència, va quedar ja sense demanda d’extradició i va poder preparar el camí de retorn, també obedient amb el Suprem.
S’ha de dir que, veient les causes judicials que hi ha obertes contra tothom que va ocupar càrrecs a la conselleria d’Exteriors entre el 2012 i el 2017, no és estrany que faci por tenir-hi responsabilitats. Pel mateix motiu, no hauria de sorprendre ningú que si algú les assumeix sigui per complir escrupolosament amb els límits i instruccions que imposa l’Estat. Aquí és on som.
No es podia esperar d’un governet tan obedient com el de Pere Aragonès que fes les coses d’una altra manera, però el viatge a l’Amèrica del Sud ha estat revelador per a molts. Humiliant i rídicul a parts iguals. Sembla que, a més de la dignitat, que ja no n’anaven sobrats, també han deixat a casa els responsables de protocol. La successió d’imatges protocol·làriament denigrants, fins i tot per a un president autonòmic, sembla no tenir fi.
Algú pot explicar quin és el benefici polític per al país d’un viatge en què els ambaixadors espanyols són part de la delegació i participen a les reunions? Benefici és molt difícil veure’n cap, però els perjudicis són evidents. Anar de bracet de l’ambaixador, ser rebut com a “gobierno regional” i sortir a la foto amb la bandera espanyola transmet la imatge que el conflicte polític s’ha acabat. Però no perquè s’hagi resolt, sinó que ens han derrotat.
L’àmbit internacional és un dels fronts on després de l’1-O es va fer palès que quedava molta feina per fer. I la repressió desbocada, conjuntament amb les victòries judicials contra l’Estat, donaven molt de joc per fer créixer suports i simpaties. A Madrid ho saben, i per això han intentat fer descarrilar tots els contactes diplomàtics de l’independentisme des d’aleshores. Si aquest viatge l’han beneït, ja ens podem imaginar per què.
Per anar a fer d’Españoles en el mundo potser no ens cal una conselleria d’Exteriors. Si l’únic missatge que transmeten és que el Procés d’independència ha fracassat i que ara ens portam bé amb l’amo espanyol, jo apostaria per tancar-la. Només amb la diàspora catalana organitzada, que ja ha demostrat de què es capaç, faríem una millor i més digna acció exterior. Però no per previsible és excusable. Cal que hi hagi dimissions pel fiasco. Cal que, si hi ha oposició, siguin exigides al Parlament.
13
52
