Cap on ha d’anar l’Església catòlica després de la mort del papa Francesc? Que es faci aquesta pregunta sobre el futur d’una gran institució algú que no hi pertany pot semblar del tot improcedent. L’Església haurà d’anar cap allà on els catòlics vulguis que vagi, atesa la missió i els fonaments de la mateixa Església. Però l’Església catòlica és tan important al món, ha tingut i té un pes tan decisiu en l’evolució de moltes de les societats del planeta de manera directa i en totes d’una manera indirecta, que fins i tot els no catòlics poden pensar cap on creuen que convindria que anés. Certament, l’Església té dret a anar cap allà on més li convingui, per a la seva funció. Però també des de fora de l’Església es pot pensar cap on convindria potser que anés, per al benefici del conjunt de la societat. L’Església que li convé a l’Església, però també l’Església que li convé al món, respectant els seus processos de decisió interns.
El catolicisme dels últims segles ha estat marcat d’una manera essencial per l’impacte de la Contrareforma. La resposta a la reforma protestant a mitjans del mil·lenni passat va provocar una reacció de replegament: si a l’ombra de la reforma protestant emergien els valors de la modernitat que desembocarien en els de la il·lustració un temps després, l’Església catòlica de Trento va voler-s’hi enfrontar distanciant-se d’aquests nous valors de la primera modernitat, de manera que Europa va quedar dividida en dues dinàmiques socials, polítiques, culturals i religioses contraposades, que respondrien en termes generals i amb excepcions a una divisió entre un nord protestant i un sud catòlic. Aquest rebuig dels nous valors de la modernitat, assumit per les societats i els poders polítics de l’Europa catòlica, va tenir a parer meu un efecte enormement negatiu sobre aquests territoris, endarrerint o impedint el seu ple accés a la modernitat. Mentre al nord els valors de la reforma i sobretot la importància de la llibertat i la responsabilitat individual permetrien –com assenyalava Max Weber- l’eclosió del capitalisme i els fonaments del que serien les revolucions liberals burgeses democratitzadores, al sud, el rebuig a aquests valors i l’aposta pel manteniment dels antics valors de l’honor o la manca de separació entre el poder civil i el religiós serien un fre per a l’arribada i el desenvolupament en el seu moment del pensament il·lustrat, amb totes les conseqüències –a parer meu molt negatives- en l’àmbit econòmic, polític i cultural.
La Contrareforma va coincidir amb el gran moment històric de Castella, que en va esdevenir baluard, gairebé per damunt de la mateixa jerarquia eclesiàstica. L’esplèndid barroc castellà –Quevedo, Calderón o Lope, no pas Cervantes que era tota una altra cosa- va ser de fet una extraordinària maquinària propagandística dels valors de la contrareforma, d’una gran volada estètica, però confrontant-se a la modernitat que s’obria pas al nord. I aquest impuls contrareformista extraordinari, que va arrelar també en el sud de la península Itàlica- es va exportar a l’Amèrica Llatina, que ha convertit el barroc en el seu senyal d’identitat i on s’ha anat desenvolupant diverses onades de pensament alternatiu als valors de la il·lustració occidental, ben sovint en forma de populismes. Les profundes diferències de desenvolupament entre l’Amèrica del Nord, on s’exporten els valors de la modernitat il·lustrada de l’Europa també septentrional, i l’Amèrica del Sud, on arrelen amb una força extraordinària els valors beneïts per la Contrareforma, poden tenir, entre d’altres aquesta causa de fons.
Durant els últims segles i de vegades de maneres extremadament violentes s’han confrontat en els espais de gran influència catòlica l’herència de la Contrareforma i el seu rebuig de la modernitat i la penetració d’un pensament il·lustrat, liberal i democratitzador. Va passar amb les guerres carlines, tot i que certament hi havia més elements en joc, en aquell conflicte. Va passar de forma terrible en la Guerra Civil Espanyola. El xoc terrible entre un pensament catòlic que renega dels valors de la modernitat i un pensament il·lustrat –de vegades en la seva versió jacobina- que alimenta un anticlericalisme ferotge i una absoluta incomprensió del fet religiós. Tot això no ha anat bé, històricament. No ha anat bé per a l’església, però sobretot no ha anat bé per aquestes societats on la matriu catòlica té un pes tan important.
Certament, sempre hi ha hagut, des del primer moment, veus en el món catòlic i també en la jerarquia eclesiàstica que han demanat i practicat la superació d’aquesta confrontació contrareformista entre catolicisme i modernitat. Amb èxits temporals i parcials. Diria que ha passat, en part, amb el pontificat del papa Francesc, que, d’una banda, ha buscat fer ponts amb els valors de llibertat individual de la il·lustració, però també ha viscut de la tradició contrareformista arrelada i mutada a l’Amèrica Llatina, i molt especialment a l’Argentina, i que a parer meu explica la seva torturada història contemporània. Però, en la meva opinió, seria el desitjable en l’evolució futura de l’Església: buscar la confluència –possible- entre l’Església catòlica i els valors de la modernitat occidental, encarnats per la il·lustració. Una confluència des de la diferència, però també des de la voluntat de compatibilitat i de complementarietat. Per aconseguir-la, l’Església s’ha d’obrir a la modernitat. Però també el pensament il·lustrat ha d’abandonar la seva temptació d’un anticlericalisme absurd i la seva incomprensió del fet religiós en ell mateix. La il·lustració demana laïcitat i separació de l’Església i de l’estat (i del pecat i el delicte). Però permet el respecte al fet religiós. I els fonaments ètics del catolicisme permeten i han de permetre la valoració de la llibertat i la responsabilitat individual i aquesta separació d’Església i estat pròpies de la modernitat occidental.
Aquesta confluència en la diversitat entre catolicisme i il·lustració, per dir-ho de manera massa resumida i esquemàtica, no tan sols seria un antídot contra les males herències per a les societats de la reacció contrareformista, sinó que a més pot ser una exigència dels nous temps. Occident s’ha construït sobre valors cristians. Però el cristianisme s’ha construït també sobre valors occidentals. En aquest moment, en molts llocs del món el cristianisme en general i el catolicisme en particular són rebutjats per occidentals, a impuls del pensament postcolonial. Els perills per al catolicisme no venen de la modernitat i dels valors il·lustrats, venen precisament dels que rebutgen aquesta modernitat occidental, en nom de totalitarismes religiosos de signe divers o d’un relativisme cultual que no admet l’existència de valors universals. El catolicisme –com el seu nom indica- i el pensament il·lustrat proposen valors universals, creuen que hi ha valors universals. Una Església reconciliada amb la modernitat i una modernitat respectuosa amb l’Església serien una proposta de valors de vocació universal d’una potència extraordinària. Una potència que fa falta als uns i als altres.
