Als escacs, algunes grans jugades es bategen amb noms de grans jugadors. L’obertura tal, la defensa qual, l’estratègia no sé qui… És una bella tradició, de grans mestres, de respecte i d’una dura competitivitat moderada per les regles del joc, que vol mantenir un aire senyorial, elegant, intel·lectual… Res a veure amb la matussera política de brotxa grossa i cop de puny als morros, que ara és la més habitual.
Ara mateix, el millor jugador d’escacs de la política madrilenya és, de llarg, Zapatero. Ell és qui mou les fitxes de la partida més perillosa i letal per a l’independentisme de pedra picada i la més somiada pel processisme i l’autonomisme de fireta.
Primera jugada, una obertura impetuosa en la forma, però amb el fre de mà posat i unes quantes cauteles recaragolades. Ho va fer a La Vanguardia, fa una setmana, de la mà d’Enric Juliana i del seu brillant repertori de subtilesa vaticana i de lectures entre línies.
Zapatero va moure fitxa i alguna cosa va cruixir als fonaments del deep state madrileny: “Hay que ir al reconocimiento de la identidad nacional de Catalunya”. Hosti, tu, que fort. Però no ens precipitem, que tenim al davant un estrateg que n’ha après molt els darrers anys. Primer matís: això és feina per a quatre o vuit anys, és a dir, per a vuit, com a mínim. Segon matís, amb un detallet enverinat per a Feijóo: “La delegación de competencias formaría parte de un enfoque federal, sin llegar a la administración única que proponía Manuel Fraga en los años noventa”. Ara sí que ja ens anem entenent, oi? I al final, un caramel·let per endolcir la medicina: Puigdemont és un bon paio, s’hi pot parlar de tot i força…
Segona jugada, en un escenari diferent, més punxegut: el diari La Razón. Després de l’obertura agosarada, tocava calmar els seus i frenar les il·lusions catalanes: “No soy en absoluto partidario de un referéndum porque normalmente crea más problemas que resuelve”. Dit així, com si fos una veritat indiscutible, acota perfectament l’oferta, mig esbossada, per a la Catalunya que el vulgui escoltar.
Per què Zapatero es mulla, més enllà del tour de promoció del seu llibre “La solución pacífica”? No ho diu clar, però se l’entén perfectament: perquè això sigui possible, a més de resar a tots els déus, caldria que Sánchez continuï a la Moncloa més enllà del 2027… i on hi ha els vots que més necessita, els que el poden salvar? Oh, quina casualitat, a Catalunya, l’illa pacificada per Illa. L’oasi de sempre ha d’enviar un munt de vots a Madrid, aquest és el tracte, i després ja veurem què podem fer… en dues legislatures o les que calgui, que ja se sap que les polítiques d’estat demanen temps…
Puigdemont ja li ha enviat una clatellada amable des de les xarxes, d’aquelles que són una pixadeta per marcar terreny i poca cosa més…
Vet aquí com els pobres mortals hem tingut una revelació divina sobre el que estan cuinant discretament a Suïssa: una sortida acceptable per a tothom, menys per a la Catalunya independentista. Un reconeixement nacional simbòlic, desactivat, una mica més de català, una tele, unes quantes vies i uns quants trens, una tongada d’inversions que facin goig, algunes delegacions parcials de competències capades i alguna fórmula que ja s’empescaran perquè al final un dia es voti alguna cosa que permeti dir que ja s’ha votat tot.
Òbviament, ni aquestes concessions de joguina tindran un recorregut fàcil a Madrid. Ja estan començant a sonar els tambors de guerra a les files patriòtiques, que no destaquen per la seva intel·ligència estratègica, sinó per la seva brutalitat dialèctica. Faran tot el possible per dinamitar la millor jugada de Madrid per capturar definitivament aquesta Catalunya rebel i emprenyadora… i donaran així una nova oportunitat a Sánchez, que així podria arribar a complir el seu somni i batre el rècord històric de Felipe González, amb tretze anys i mig com a president: Zapatero és fi i entranyable, sí, però Sánchez és un killer que sap treure vots de sota les pedres.
Aquest és el futur escac i mat que ha començat a plantejar Zapatero. Per aquí podria anar el final d’una partida a set o vuit anys vista, quan ja estiguem tots tan marejats, tan cansats i tan avorrits que serà fàcil, creuen tots ells, per fer passar bou per bèstia grossa i que Déu hi faci més que nosaltres. Els laboratoris de Suïssa, Moncloa, Waterloo i Barcelona van afinant la seva fórmula magistral per fer-nos passar a tots pel tub… però obliden, tot i que ja ho haurien de saber, que el virus català té més vides que el de Wuhan. La partida d’escacs pot ser molt interessant, sí, però és molt més oberta del que es pensen. No ara mateix i sí d’aquí a un cert temps: hi ha moltes més partides possibles. I més jugadors.
