Totes les comunitats del món –imperis, estats, països, pobles, nacions, ciutats- tenen en el seu passat episodis foscos i vergonyosos. Episodis moralment inacceptables, no tan sols des de la perspectiva moral dels nostres dies, sinó des de qualsevol perspectiva moral que de caràcter humanístic, que creu en la dignitat de les persones. El passat és passat i, per tant, irreversible, i, tot i que es pot fer veure o es pot intentar fer creure que aquests episodis no van passar realment, és impossible esborrar-los de la història. Però tot i que totes les comunitats, en una mesura o altra, puguin tenir aquests episodis foscos en el seu armari, no totes s’hi relacionen de la mateixa manera. Una de les formes de relacionar-s’hi, per part sobretot d’alguns països, és negar-los o maquillar-los tant com puguin per fer veure que no han estat realment foscos i vergonyosos. Una altra és assumir-los com a realment foscos i avergonyir-se’n d’una manera explícita, sovint demanant perdó des del present per les foscors del passat. Aquest penediment pot ser més o menys sincer o més o menys forçat –sovint arriba després d’una derrota-, però en qualsevol dels casos és explícit. L’Alemanya actual ha renegat explícitament del seu passat nazi i òbviament és avui un país molt diferent del que era en els anys trenta, tot i el creixement d’una determinada forma d’extrema dreta. La Rússia de Putin és, pel que fa al sistema econòmic i a la ideologia oficial, molt diferent de la Rússia de Stalin, però no es pot dir que hagi renegat de l’estalinisme d’una manera paral·lela.
Tot i que les formes de relacionar-se amb aquest passat negatiu i vergonyant són molt diverses i tenen molts graus, de fet generen dos blocs: aquells que, per dir-ho així, renuncien explícitament a aquesta herència històrica i hi marquen distàncies i els que l’assumeixen amb més o menys orgull, sovint amb molt orgull i edulcorant-la o legitimant-la per fer possible empassar-se-la. En altres paraules, hi ha dos blocs de relacions amb aquest passat: uns països marquen amb força una línia de ruptura i de discontinuïtat amb el passat incòmode i altres mantenen la continuïtat amb aquest passat, sense haver-hi trencat de manera explícita. I aquestes continuïtats i discontinuïtats es produeixen en àmbits també diversos, però n’hi ha un que pot semblar poc rellevant en la pràctica, però que té una importància decisiva en les mentalitats i les visions del món: l’àmbit simbòlic. Quan algú trenca amb un passat vergonyós, hi trenca també en l’àmbit dels símbols. Quan no vol trencar amb aquest passat en manté els símbols i alimenta un discurs dient que probablement aquest passat no és tan vergonyós com sembla. L’Alemanya de després de la guerra no manté la bandera de l’Alemanya nazi. La nova Sud-àfrica de després de l’apartheid va canviar l’himne i la bandera. També la Itàlia postfeixista va canviar el seu himne. En l’àmbit simbòlic es van voler fer senyal de discontinuïtat, de trencament.
Fa anys, mirant uns audiovisuals interactius sobre la Guerra Civil espanyola, un amic estranger em va fer notar com una evidència sobtant allò que per costum molt sovint no veiem. En l’audiovisual es presentava una batalla i cadascun dels dos exèrcits hi anava sobta una bandera. La bandera dels republicans i la bandera dels franquistes. I em deia: la bandera dels franquistes és l’actual bandera espanyola. Per tant, l’Espanya actual és l’hereva del bàndol vencedor. Si l’Espanya actual fos la superació de la Guerra Civil, hauria generat una bandera nova. Si fos la reversió del cop d’estat del 18 de juliol, hauria recuperat la bandera republicana. En qualsevol cas, hauria fet un senyal de discontinuïtat simbòlic. Si ha mantingut la bandera que duia l’exèrcit franquista és perquè ha volgut fer un senyal de continuïtat. No estem parlant de vexil·lologia, dels orígens de les banderes històriques. Estem parlant de política. Si ets hereu d’una cosa, en mantens els símbols. Si no en vols ser hereu –ni semblar-ho- canvies els símbols. I, en la Transició, Espanya va mantenir els símbols del franquisme –que de fet coincidien amb els símbols històrics de l’Espanya autoritària i uniformista- i no va recuperar els símbols de l’Espanya immediatament anterior al franquisme, els de la República, ni en va generar uns de nous, que superessin aquest enfrontament simbòlic. Va mantenir els d’una part. Els dels vencedors de la guerra. Els del franquisme. Va optar per la continuïtat. I si optes per la continuïtat, fatalment acabes endolcint i legitimant aquell període del qual et proclames hereu a través d’aquesta continuïtat.
Un parèntesi: el debat sobre la continuïtat dels símbols –és a dir, dels espais, els moments i els objectes significatius- no és el mateix que el debat sobre què s’ha de fer amb la pervivència d’aquests símbols en l’espai públic. De vegades, eliminar els símbols dels temps foscos de l’espai públic és una manera d’eliminar la memòria d’aquests temps foscos, és fer veure que mai no va passar, perquè no en queda res de visible. El problema no és què en queda de visible, sinó si hi ha una continuïtat o no de significat, que vol dir de funció. Auschwitz és un símbol execrable de la ignomínia nazi, però seria un error implantejable demolir Auschwitz, perquè és precisament el recordatori del mal. El problema del manteniment dels símbols no és si s’han de mantenir o s’han d’esborrar –aquest és un altre debat, en el que personalment seria poc partidari de netejar l’espai públic d’elements que en mantenen la memòria-, el problema és si hi ha o no continuïtat en la seva funció simbòlica, si continuen sent símbol del que eren o si han passat a ser una altra cosa. Si se’m permet un comentari lateral, si constatem que a la comissaria de Via Laietana van passar coses execrables i que és un espai de memòria del dolor i del mal, del que es tracta no és d’enderrocar-la, però tampoc pot continuar sent una comissaria de policia. Ha d’haver-hi un gest de discontinuïtat, que equival de fet a una no acceptació de l’herència.
Dins de la continuïtat simbòlica que va triar la Transició respecte al franquisme –i els símbols funcionen perquè encarnen realitats de fons-, el manteniment del 12 d’octubre, del Día de la Raza, com a festa nacional espanyola és un altre exemple especialment clar d’aquesta acceptació d’una herència fosca, que comporta blanquejar-la i legitimar-la. I en aquest cas no tan sols l’herència del franquisme, sinó també la de l’imperi colonial i de tot el que va comportar. Mantenir el dotze d’octubre és continuïtat simbòlica respecte al franquisme –tot i que vingués de més enrere, la celebració de la data queda contaminada pel valor simbòlic que li va atorgar el franquisme- i és voler convertir la llegenda negra en llegenda blanca. Quan és evident que en l’imperialisme espanyol hi va haver motius per generar la llegenda negra, tot i que ben segur també va tenir algun aspecte positiu. Com tots els imperis, se’m dirà. Certament, amb matisos, però en altres casos s’han fet gestos de renúncia total o parcial a l’herència simbòlica. Gestos com el que ara Mèxic reclama: demanar perdó és una de les maneres més evidents de proclamar la discontinuïtat, la no acceptació plena de les herències fosques. Gestos que ni l’Estat ni el govern espanyol han volgut fer mai.
Titulava aquest article L’error del 12-0. Per a mi l’error és haver mantingut també aquí la continuïtat simbòlica respecte al franquisme i a l’herència autoritària espanyola. No haver volgut amb la Transició construir una realitat nova, que hauria demanat uns símbols nous. Sobre la significació simbòlica del 12 d’octubre, recomano la lectura de l’article corresponent de la Wikipedia, inequívocament falangista, que Fuerza Nueva hauria pogut publicar textualment a les seves pàgines sense canviar-li ni una coma. Però, més concretament, ara que alguns diuen que Pedro Sánchez està intentant fer amb la majoria de la seva investidura –que inclou el catalanisme- allò que la Transició no va voler o no va ser capaç de fer, mantenir aquesta continuïtat simbòlica em sembla obstinar-se en l’error. I, sobretot, que el president de la Generalitat –hereva explícita de la legalitat republicana contra la qual es va aixecar el franquisme- participi ara en la celebració del 12 d’octubre em sembla un error al quadrat.
