Fa menys d’un any, el 13 de juny del 2024, es va produir un punt d’inflexió en l’anecdotari d’Esquerra Republicana de Catalunya, en el marc d’uns fets insòlits que van saltar als titulars dels mitjans, i que avui tornen a tenir plena vigència. Resulta que la federació de Barcelona de l’esmentat partit havia convocat un congrés per a una decisió cabdal; si ingressava al govern municipal, i així feia companyia al PSC de l’alcalde Collboni. Fins aquí, tot era prou correcte; la formació republicana consultava els militants si estaven d’acord o no amb la proposta de coalició. Lògicament, alguns pensaven donar-hi suport i altres, pensaven fer tot el contrari. Però es respectava la tradició radicalment democràtica d’ERC i es demanava el parer de les bases. És a dir, de la gent que pagava quota i enganxava cartells justament per a això; per poder prendre part a les grans decisions polítiques.
Alguns indicis van evidenciar, però, que les coses no rodaven del tot fines. D’entrada, es va saber que en el moment de la consulta el pacte amb el PSC ja s’havia tancat, i que fins i tot estava prevista la roda de premsa per anunciar la coalició PSC-ERC. Els negociadors havien enllestit els acords i havien afinat el nou cartipàs, amb els càrrecs ja repartits a persones amb noms i cognoms. D’altra banda, l’assemblea de militants s’havia convocat a correcuita, forçant els terminis normatius i triant un local de capacitat limitada. El lloc escollit va ser l’Orfeó Martinenc, entitat històrica i reconeguda del districte de Sant Martí, amb una ubicació cèntrica i ben comunicada, però amb un aforament tirant a modest; 270 persones. Ja es veia que, tot i convocar només els militants de Barcelona, la sala no donava l’abast per al miler de persones amb dret a vot que hi podrien assistir.
Ara bé, l’ocasió era prou important per voler-hi ser, i per tant la convocatòria va ser un èxit. El desenllaç estava cantat; poc abans de començar la sessió, es va formar una llarga cua de militants que havien acudit a l’indret. En aquella cua hi havia el cuc de l’assemblearisme i l’orgull de militant que, de tant en tant, pren força a partits com ERC, on la gent no es conforma a fer de claca i pagar mensualitats. Les converses a la cua es van tornar cada cop més intenses, i era més que evident que aquella votació difícilment prendria el camí que la direcció hauria volgut. Quan ja feia una bona estona que els honorables i pacients deixebles de les sigles deganes de Catalunya esperaven, es va fer córrer l’avís que se suspenia l’acte. El motiu al·legat era la baixa capacitat de l’auditori. Es va prometre que hi hauria una nova convocatòria aviat, i els sacrificats membres del partit del president màrtir van començar a desfilar, alguns remugant molt i altres moltíssim.
Aquell encontre es podia haver convocat de nou tan ràpidament com s’havia fet la crida inicial, però no es va fer. Es va optar per amagar el cap sota l’ala, declarar que hi havia eleccions i altres cites al calendari i endavant, que qui dia passa any empeny. La direcció d’ERC a Barcelona, perfectament alineada amb el sector d’Oriol Junqueras (el que porta per nom Militància Decidim), va decidir que els militants tenien coses millors a fer que perdre el temps en decisions col·legiades. I el grup de gent que portaven les regnes d’ERC Barcelona va pensar que no calia, o que no podia, o que no volia, complir el que havia promès. Ni govern de coalició, ni tot el contrari; els responsables triats per proposar línies polítiques estratègiques, van creure que millor ni línies, ni polítiques, ni molt menys estratègiques. Es va optar per nedar en l’ambivalència i deixar passar el temps per oblidar que els respectables militants tenien ganes d’exercir els seus drets. O sigui, es van equivocar.
Sí; els esmentats dirigents, que en el pla personal són persones del tot afables, es van equivocar de mig a mig. Com a persones que van subestimar les bases, que no van saber reconduir una situació de dèficit democràtic, que no van complir les seves promeses als seguidors, ara es presenten de nou davant les urnes i reclamen el suport democràtic d’aquells seguidors. I aquests líders han de revalidar la confiança d’una gent de la qual ells mateixos van desconfiar. Davant d’aquesta mostra d’incongruència política, davant d’aquesta petició de xec en blanc per a uns dirigents que esquiven les decisions compromeses, arriba una proposta diferent. La d’una sèrie de gent renovadora, a Barcelona, que ha fet un pas per tal d’oferir una altra cosa. El rigor, els valors, el respecte a les bases i l’estricta obediència democràtica. Aquests s’anomenen Dignitat Republicana i penso que valdria la pena donar-los una oportunitat. Als de la cua de l’Orfeó.
