Hi ha persones i organitzacions que, si no assoleixen les fites –personals o col·lectives– que es proposen, malden perquè tampoc no les pugui aconseguir ningú altre. És una patologia coneguda, de gelosies i enveges fins a l’autodestrucció. I això, ras i curt, és pel que han acabat optant els dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya i la mateixa històrica organització en posar fi al cicle polític derivat del procés popular d’emancipació nacional que va esclatar el 2009 arran del pioner referèndum d’Arenys de Munt.
La investidura com a president de la Generalitat de Salvador Illa, el més destacat defensor del 155 al si del PSC-PSOE i de la repressió contra el moviment, obsedit a “girar full” en el procés sobiranista, ha estat el cop de gràcia d’una estratègia treballada que ara apareix diàfana. Devia ser aquest “l’acabament de la feina” que prometia Marta Rovira?
És paradoxal que el partit que des dels anys vuitanta –arran de l’entrada d’Àngel Colom i Josep Lluís Carod-Rovira, procedents de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra– va ser el gran motor independentista del país –definint-se com a tal en l’històric congrés celebrat a Lleida l’any 1989–, amb un suport social creixent, hagi acabat sent-ne el fre principal. Però a totes les revolucions i lluites socials hi ha botxins disposats a avortar-les.
No cal pas anar més enllà de la bicefàlia d’Oriol Junqueras i Marta Rovira –al capdavant d’ERC des del 2011 com a president i secretària general–, per buscar com i quan la nau va començar a virar. L’historiador de Sant Vicenç dels Horts i l’advocada de Vic –sembla que ara ja a punt de tornar a Suïssa– no devien portar gaire bé que al que era el gran referent polític de l’independentisme en el postfranquisme li sortissin competidors. Després del gran èxit de les consultes populars locals, organitzades arreu per gent de totes les sensibilitats polítiques, van mirar de reüll el naixement de l’Assemblea Nacional Catalana, creada el 2012 amb l’únic objectiu de dur el país a la independència.
La sentència del Tribunal Constitucional espanyol que el 2010 va laminar per complet el nou Estatut promogut pel president Pasqual Maragall havia motivat la primera de les multitudinàries manifestacions sobiranistes que van fer emergir un independentisme civil i polític transversal, que sortia al carrer desbordant les sigles dels partits i al qual també es va afegir Òmnium. Unes mobilitzacions que, de fet, ja s’havien anat covant des del 2006, convocades per la Plataforma pel Dret a Decidir i que van fer aparèixer el que se’n va dir “el català emprenyat” en denúncia dels dèficits fiscal i d’infraestructures i de tants altres greuges que escanyaven un país que se sabia robat i absolutament mutilat i encadenat.
L’accés de l’esquerra alternativa de la CUP al Parlament el 2012, fins llavors només foguejada en algun ajuntament, ja va ser un altre contendent per a ERC, però el que Junqueras viuria com un afronta majúscula seria que la CiU liderada pel president Artur Mas acabés fent seu el clam popular sobiranista sostingut del carrer, on també s’hi barrejava la seva gent. Mal que els pesés, aquella CiU que acabaria saltant pels aires, amb la creació del PDECAT i la dissolució d’Unió, va contribuir decisivament a la més gran ampliació de la base independentista, arrossegant-hi –almenys en aquell moment– amplis sectors de classes mitjanes i de la burgesia que fins llavors n’havien estat allunyats.
¿Cal recordar les pegues que posava Junqueras a la pregunta i l’organització de la consulta del 9N del 2014, culminada amb l’emblemàtica abraçada entre el president Mas i el cupaire David Fernàndez? Després d’aquella consulta imaginativa i de resultats contundents –amb 1,9 milions de catalans manifestant-s’hi partidaris d’un estat independent per a Catalunya– l’embat polític va continuar amb unes eleccions plebiscitàries al Parlament que havien de substituir el referèndum que l’Estat impedia. Dies després que Mas en llancés la proposta en una conferència solemne, tot cridant a la unitat en un gran bloc electoral independentista, el líder d’ERC el rebatia amb la mateixa solemnitat amb la proposta que s’aconseguirien millors resultats si cada partit hi concorria per separat i s’establien acords programàtics.
Malgrat l’oposició de Junqueras, la pressió per la unitat feta als partits, sobretot des de l’ANC i amb la implicació de Muriel Casals al front d’Òmnium, va aconseguir que es fes una gran llista sobiranista per a les eleccions del 27 de setembre del 2015, Junts pel Sí, que agrupava CiU, ERC i destacades cares independents. Aquell va ser l’únic cop que una opció netament independentista va guanyar en solitari al conjunt del Principat, amb un suport del 42% dels vots i 62 escons, i la majoria absoluta de 68 escons es superava amb els 10 escons i el 8,2% dels vots de la CUP.
El pacte de govern JXS-CUP resultant d’aquells comicis, amb una participació màxima del 78%, no va ser fàcil i va comportar la renúncia de Mas a continuar a la presidència de la Generalitat, que la va cedir al diputat de CDC Carles Puigdemont, per les exigències de la CUP. (Per cert, al pacte d’investidura ERC-PSC-PSOE, els republicans ni s’han plantejat exigir cap altre candidat a president menys indigest per a l’independentisme que Salvador Illa.)
El president Puigdemont i el vicepresident Junqueras van pilotar el primer govern independentista cap a la gran fita del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, de resultats contundents tot i la repressió judicial i policial amb què va ser sotmès. Cert és que aquell govern no va tenir prou coratge ni prou a punt els instruments per implantar uns resultats d’una rotunditat que ni s’esperaven –amb 2.044.038 votants del Sí i 177.547 del no–, però ho és, també, que malgrat això i totes les falles que tingués, va protagonitzar la gesta més gran assolida en una acció conjunta amb el poble organitzat en defensa de la llibertat del país. Hi va haver una unitat civil i política irrepetible, on ningú no es preguntava de qui era ni a qui votava.
És prou conegut tot el que va venir a partir de llavors, quan aquell executiu elegit pel poble va ser destituït il·legalment pel president Rajoy, amb el suport entusiasta de Felip VI, que va donar carta blanca al crit del “a por ellos”. Amb el govern legítim entre l’exili i la presó s’iniciava una nova lluita de resistència, tenyida de groc, contra la repressió i per la llibertat dels presos polítics i dels exiliats, que va esclatar amb les mobilitzacions de Tsunami Democràtic i les marxes per la llibertat multitudinàries de la tardor del 2019, en protesta per les sentències del Suprem contra els líders de l’ANC i Òmnium i els consellers i conselleres empresonats.
Ja havia estat des de l’exili i des de la presó que el 21 desembre del 2017 es van celebrar les eleccions forçades pel 155 que el sobiranisme va tornar a guanyar en la suma de les tres opcions que s’hi presentaven –Junts per Catalunya, ERC i CUP–, tot i anar separades per la negativa de Junqueras i Rovira a reeditar un bloc electoral conjunt. Així, la primera força de la cambra va ser per als espanyolistes de Ciutadans, que havien acaparat el vot unionista en liderar el moviment anti-independentista cristal·litzat en la manifestació espanyolista del 8 d’octubre de 2017 a Barcelona on, juntament amb C’s, el PP, PSC-PSOE i VOX i entre crits d’exaltació feixista, també s’hi va manifestar amb un paper destacat Salvador Illa.
No cal repassar amb detall el conjunt de despropòsits de la falta d’estratègia unitària de l’independentisme iniciada quan el president del Parlament Roger Torrent, d’ERC, després de les eleccions del 21-D del 2017 ja no es va avenir a proposar la investidura del president Puigdemont acordada per totes les forces de l’independentisme. Els suposats acords programàtics que ERC tant teoritzava es van incomplir des del primer dia. A partir de llavors, estava servida l’agudització de les malfiances, recels i rivalitats mútues que tenallarien l’ambició sobiranista d’uns suposats socis dels governs presidits per Quim Torra i Pere Aragonès que poca cosa podrien fer per evitar la decepció progressiva del carrer.
Els comicis del 12 de maig de 2024 van segellar els mals resultats del conjunt d’un independentisme barallat i sense expectatives d’entesa. Van ser especialment letals per a ERC que, tot i tenir la presidència i el govern de la Generalitat els últims tres anys, va caure estrepitosament, seguint la tendència d’eleccions anteriors que evidenciaven la incomprensió de l’electorat davant les renúncies de la seva estratègia de negociacions en solitari amb Madrid. Immersa en una crisi i divisió profundes, a ERC només li faltava el greu desprestigi causat per les campanyes immorals contra Pasqual i Ernest Maragall amb l’Alzheimer, entre d’altres, impulsades des del mateix partit, que no se n’ha pogut desresponsabilitzar.
En aquest context, la decisió d’investir Illa certament tampoc no estranya tant. Fins i tot ha estat avalada per un 53% de la militància que va participar en la consulta, ja avesada a decisions cada vegada més xocants. Ha estat en plena sintonia amb els pactes –a les diputacions i ajuntaments, singularment– que ERC ha prioritzat amb el PSC i amb qui fos abans que amb Junts. I és que el partit de Puigdemont i –sobretot–el mateix president a l’exili s’han anat visualitzant com el seu gran enemic a batre, potser perquè tampoc mai no han pogut pair que, malgrat la decepció de l’independentisme, continuï sent-ne el principal referent tant als Països Catalans com a Espanya, Europa i el món. Només així es justifica que hagin entregat la presidència de la Generalitat a un espanyolista declarat abans que donar la possibilitat a l’independentisme plural de reaccionar i reorganitzar-se en una segona volta electoral que pogués evitar la fi del cicle polític ara decretada.
Barallats i amb crisi de lideratge, és clar que ERC podia témer una nova reculada electoral. De tota manera no hauria estat tan gran com la que previsiblement patirà en el futur, engolida pel mateix PSC-PSOE catapultat al govern –mestre en l’art del poder, que ara que ja ha absorbit tot el vot espanyolista només pot créixer per la banda catalanista– i per les forces independentistes que siguin conseqüents i creïbles. Perquè ha xutat la pilota endavant per sortir del mal pas i salvar els seus quadres, però és ara que s’ha fet l’harakiri.
S’imposa el clàssic “fets i no paraules”. A ERC hi ha molts independentistes, però la decisió presa l’autoexclou de la lluita independentista per la via dels fets. Això mutila el moviment i també hi aclareix les coses, perquè qualsevol empresa col·lectiva requereix saber amb qui compta i amb qui no. Amb tot, que uns companys de viatge decideixin posar fi a la dinàmica popular teixida en un llarg període il·lusionant no vol pas dir que mori un procés d’alliberament nacional que, fet i fet, es va iniciar amb la mateixa desfeta del 1714.
