Una pretensió d’Estat masculí tal vegada vinculat a les darreres amenaces de bomba en els avions europeus, un femení plural acollidor de la Reina d’Espanya a la reunió de la cimera iberoamericana, i més de quaranta-vuit milions de descàrregues, al món sencer, de contingut pornogràfic i d’abusos sexuals contra menors a la plataforma de TikTok: definitivament el sexe importa, va de la mà de la política, i jo no sé si hi hem posat prou atenció.
Que existeixen la política masculina, la femenina, i que per tant cap forma de política és neutra, ni asexuada, ja ho he defensat molts cops en molts escrits: la política masculina, sens dubte, és aquella que es fonamenta en la relació de poder i la femenina és la que es fonamenta en la relació de mediació. És tan així de radical, com contundent el fet que això no va, sempre, de senyors i de senyores. És a dir, que podem veure senyores fent política masculina, i senyors -molts menys- fent-ne de femenina. I això, tampoc va de mandats o de determinants de gènere: va del sentit que cadascú dona al fet de viure en el cos sexuat en què viu.
Doncs bé… repetit això: ¿és igual, pretendre un estat masculí que defensar que el femení és acollidor? Vull dir, és indiferent? No, evidentment: fa una diferència fonamental, hi hagi qui hi hagi darrere.
La diferència és el món que es pretén: un món on siguin possibles l’abús, el tràfic amb els cossos d’altres, i per poder-ho garantir, llavors, la imposició de la manca de llibertat, i el desplegament de les fòbies contra qui encarni o pugui representar dita llibertat, o bé un món dins el qual ens hàgim de mirar els ulls, mirar d’entendre des del respecte, i on els diners i el poder no determinin els drets i els deures.
M’apropo, sí, és clar, a opcions polítiques d’aquestes que d’aquí no res anirem a votar, però parlo, fonamentalment, de què posem al centre quan pensem en els i les altres: una de les diferències estructurals i transversals, aquí, és això del femení i del masculí. No cal anar més enllà de les expressions i denominacions que he recollit en el títol d’aquest text (un “estat masculí” que s’ha vinculat en el passat a la violència, i que ara no sabem ben bé si existeix o no, però que sembla fer-se valent, novament, en el context reaccionari en què vivim, i una reina que diu que “femení” és expressió d’acollida), però podríem seguir anant enrere en la història, fer dues columnes, i anar-les omplint amb cada experiència de dins de casa, dels carrers i dels països, en què allò masculí ha estat excloent, dominant i violent, i allò femení incloent, mediador i conciliador.
A veure què acaba sortint, de tot això, d’aquí a unes setmanes, quan votem.
