Passada la polseguera de la guerra de xifres, oscil·lant del zero a l’infinit, segons fons, una conclusió és òbvia: la manifestació de l’ANC ha estat un èxit aclaparador. Malgrat les crítiques, retrets, entrebancs i boicots, gairebé tots provinents d’ERC, incapaç d’afrontar una opinió pública contrària al carrer. El MHP Aragonès, a qui enquimera qualsevol objecció a la seva tasca, per minsa que sigui, va adduir que la Diada s’havia convocat contra el seu govern i partit. Seguint l’exemple de llur cap oficial (l’oficiós, però real, és Junqueras), els republicans van tractar de boicotejar la manifestació, acusant-la de partidista quan l’ANC no és cap partit i tacant-la d’excloent quan són els acusadors els que s’hi havien autoexclòs d’antuvi.
Aquesta actitud sectària va provocar un efecte Streissand fenomenal. Si vols que alguna cosa s’esbombi a tot arreu, prohibeix-la. I, així, les fotos aèries, les que la TV3, la televisió del règim erki ha censurat, mostren que la Diada ha reeixit en tots els ordres, el primer de tots, mostrant que l’independentisme al carrer no només no està dividit sinó que, ans al contrari, és una força i és unitària. Són els partits anomenats independentistes els que estan dividits i barallats; no pas la gent que vol la independència unànimement.
A l’altra banda del mirall, el contrapunt han estat les tristes i fosques aventures dels dirigents d’ERC en diversos actes institucionals de contraprogramació, als quals no han aconseguit arrossegar ningú, tret de la gent que va anar-hi a escridassar-les i xiular-les. Pere Aragonès, Oriol Junqueras i Marta Vilalta, la sagrada família i màxim poder d’ERC, s’ha trobat amb un carrer hostil. Acostumats a no afrontar més que càmeres complaents, periodistes més o menys comprats, congressos búlgars, entrevistes catifa, intervencions i votacions parlamentàries pactades, no tenien ni idea del tarannà que fa temps es cou al carrer. S’havien acostumat a creure’s llur discurs únic perquè llurs mitjans de comunicació havien suprimit els discursos alternatius o crítics. I, de sobte, paf, es donen de nassos amb una realitat d’oposició popular independentista que creien haver esmicolat, desanimat i desmobilitzat.
Debades van advertir-lo les xarxes socials ja a l’inici de l’era del govern independentista de la generalitat republicana, un títol que sona amb la buida grandiloqüència de la companyia d’os grandes expressos europeus. Van advertir que el govern independentista no tenia res d’independentista. Però ja se sap que les xarxes, sobretot Twitter, són bombolles a les quals ningú no fa cas. A més a més, una bombolla injusta. Com que els partits independentistes no volen la independència? Tota la família republicana somnia amb una república catalana amb la mateixa fe en la independència que els cristians en la segona vinguda del Messies, cosa comprensible atès que el seu president, en seient un fervorós catòlic, “ama a España”.
En qualsevol cas, l’èxit de la Diada, exigint al govern independentista la DUI o eleccions, com ha fet la presidenta Dolors Feliu, obliga a tothom a reflexionar. I fer-ho a l’endemig entre la Diada i l’aniversari de l’1-O. L’ANC es declara disposada a organitzar una llista cívica de país, per sobre dels partits polítics. Seria una quarta opció independentista i implicaria un perill de populisme, ens avisa, ominós, Jordi Sánchez, digne representant d’un dels partits del trípode que suporta la partitocràcia catalana, una classe política professional que ha dut el país al marasme.
En l’endemig, les normes democràtiques exigeixen que els actors responguin a les demandes de la gent. Són d’esperar propostes concretes del govern sobre com plantejarà als poders centrals la independència que la gent exigeix al carrer. És clar que no hi arribarà cap puix que ERC s’ha compromès en la taula de diàleg el vint-i-set de juliol proppassat a no fer propostes que traspassin el marc de la Constitució.
L’aniversari de l’1-O és un termini raonable per a estudiar les propostes dels partits dits independentistes cap a l’objectiu estratègic final de la independència, com va reclamar la gent a la Diada. Si no hi ha cap, com es de esperar, serà el moment simbòlic ideal per començar a bastir una candidatura alternativa a l’independentisme institucional que no és més que autonomisme amb ínfules republicanes. La citada república catalana dins la República Ibèrica, tan real com l’Atlàntida.
8
36
