La intervenció de Najat Driouech al Parlament contra Sílvia Orriols és un acte més del guió que el PSC ha escrit per a la pacificació de Catalunya els propers anys. És un guió en què el conflicte independentista és substituït per un nou marc de confrontació que canalitza l’energia dels sectors més militants cap a una batalla diferent, oferint als activistes que abans es mobilitzaven pels drets nacionals un nou enemic a combatre, des de les xarxes o del carrer, com hem vist amb els incidents a les paradetes informatives d’Aliança Catalana: progressistes contra reaccionaris, antifeixistes contra feixistes. Una reedició de la narrativa del 1936 i el “no pasarán”, que en els darrers anys s’ha expressat amb un “aturem la dreta!” o “si tu no hi vas, ells tornen”.
En aquest teatre, Driouech acusa Orriols de no voler persones amb hijab o d’origen immigrant a les institucions i els serveis públics. No és casual: forma part d’una dinàmica calculada que permet al bloc del 155 evitar parlar d’un projecte per a Catalunya i prova de contenir qualsevol agenda nacional catalana. I si bé Aliança Catalana es presenta com a defensora de la identitat catalana, en realitat el seu discurs és transnacional: replica el mateix discurs que busca preservar privilegis i jerarquies socials tradicionals a molts països sota l’aparença de defensa nacional. No respon, doncs, a les necessitats específiques d’una Catalunya que vol ser lliure, sinó d’una doctrina reaccionària internacional que instrumentalitza el sentiment de pertinença per frenar qualsevol transformació social profunda.
En aquest sentit, Junts ha acceptat el paper d’actor secundari, tant del PSOE com d’Aliança Catalana: per una banda, sosté el projecte espanyol a les institucions, i per l’altra, incorpora part del discurs orriolista pensant que això l’ajudarà a sobreviure, quan en realitat això amplia la base d’AC, com ho fa ERC amb el PSC assumint els seus postulats. Per la seva banda, Esquerra queda reduïda a definir-se per negació: no som els altres, no som PP ni VOX, no som Aliança Catalana. En definitiva, no són ningú, i per això ja han perdut 350.000 vots. I la CUP, atrapada en la seva batalla per tenir la raó moral, no cessa de donar publicitat d’AC entre els que no votarien la CUP, obrint nous carrils d’autopista per anar cap a l’orriolisme entre l’electorat que fins ara votava Junts o s’estava abstenint.
Najat Driouech té raó en un aspecte fonamental: la immigració recent ha vingut per quedar-se i ja forma part del teixit social del país. Venen de forma majoritàriament legal i perquè el mercat laboral els necessita. Aquestes persones seran (i en molts casos ja són) els nostres metges, infermeres, mestres, advocats i professionals de tota mena. Les dones d’origen immigrant, particularment, troben en l’educació una via d’emancipació, i els docents ja constaten com excel·leixen acadèmicament moltes joves musulmanes.
El problema és que Driouech, per un esgotament en l’estratègia d’ERC, o potser de manera deliberada perquè consideren que no en pagaran el cost polític perquè el pagarà el país, articula aquest discurs des d’una lògica importada del guerracivilisme de Ciutadans. Perpetua la idea de l’immigrant com a identitat permanent i subalterna, mai plenament integrada en el projecte nacional català, l’immigrant que sempre parla com a immigrant, tal com hem vist recentment amb la recuperació del concepte “xarnego” entre els descendents d’immigrants espanyols als Premis Gaudí, amb els socialistes aplaudint amb les orelles.
Aliança Catalana s’alimenta precisament de discursos com els de Driouech. Quan diu “hem vingut a aixecar el país”, Sílvia Orriols troba la justificació perfecta per al seu relat de substitució demogràfica. I per abordar-lo,, proposa tancar fronteres, expulsar il·legals, aturar ajudes. Quan està demostrat que en models econòmics com el nostre i amb la nostra situació geogràfica, aquestes mesures no només són al cost de destruir un país (convertir-lo en un estat policial, formar guetos, etc.) sinó que no funcionen: tancar fronteres el que fa és augmentar la immigració irregular (i requeriria pactar amb l’Estat espanyol, contradient així el seu suposat independentisme), i els ajuts són engrunes que tampoc no canvien la demografia perquè el gruix de la despesa social va a l’envelliment.
El més revelador és que mai no qüestionen el model econòmic de fons que demana mà d’obra immigrant: al seu programa electoral defensen el creixement turístic i no el decreixement i tenen una estratègica proximitat amb el lobby hoteler, quan precisament una economia que té en el turisme el percentatge del PIB que té Catalunya i Espanya està condemnada a ser una economia de turisme de baix cost que lluita per mantenir o augmentar els turistes. El que realment està protegint amb aquesta dinàmica no és la nació catalana, sinó, com la resta de partits a l’arc parlamentari, els interessos d’un estat espanyol que veu en aquesta confrontació la garantia que la qüestió nacional catalana quedarà diluïda en altres batalles.
Abordar honestament aquesta qüestió va més enllà de deixar palès que aquesta immigració continuarà arribant, que lògicament aspirarà a més que a feines no qualificades, i ho aconseguirà. Requereix reconèixer que la immigració s’està fent servir com a eina de colonització espanyola per incompareixença d’aquesta agenda nacional pròpia: que si no posem en circulació polítiques amb pressupostos milionaris que catalanitzin els fills de la immigració des de la infància, aquests se sumaran als més de dos milions de persones que, segons l’enquesta d’usos lingüístics, porten aquí quatre generacions i no només no parlen català o el parlen molt poc, sinó que molts declaren obertament no tenir interès per aprendre’l. I la nació catalana no sobreviurà.
El discurs de Najat Driouech, lluny de ser transformador, serveix només per consolidar aquesta colonització cultural espanyola. És una autopista de quatre carrils per al projecte del PSC: la pacificació definitiva de Catalunya mitjançant la substitució del conflicte nacional per una polarització controlada que, en qualsevol dels seus resultats possibles, garanteix la continuïtat de l’statu quo espanyol. Aliança Catalana n’és un engranatge fonamental: el seu paper consisteix a mantenir viva la polarització, alimentant la por i desviant l’atenció del veritable conflicte polític.
L’independentisme institucional necessita fugir d’aquesta trampa i recuperar l’agenda nacional pròpia. Atès que la immigració serà present als parlaments pels propers 20 anys, ha d’articular un projecte clar de catalanització, integrador però sense complexos, que entengui que la nació catalana només sobreviurà si sap incorporar la immigració a la catalanitat, o serà espanyola. En joc, doncs, no hi ha només la independència, sinó l’existència mateixa de Catalunya com a realitat nacional. Mentre continuem atrapats en aquest fals debat dissenyat des de Madrid, el rellotge de la història segueix avançant. I no a favor nostre.
