Diu la CUP que els interessos d’Espanya, de l’Estat, són també els del gran capital. Que comparteixen agenda. I té raó. La formació de l’esquerra independentista –que en aquesta campanya tindrà una interessant batalla amb els comuns per veure qui rendibilitza millor el ‘no’ al Hard Rock– s’adreça al seu electorat amb aquesta premissa i amb l’argument que s’ha de triar entre el país que representa “Foment del Treball i el seu portaveu, Salvador Illa” i “el benestar de les majories”. És la seva estratègia electoral, però la idea que deixen sobre la taula serveix per a una reflexió de país.
És obvi que gran part de l’estratagema unionista –que han compartit sempre el PP i el PSOE– ha sigut propiciar la macrocefàlia econòmica de Madrid amb l’economia de l’Ibex-35 lligada al BOE i a la llotja del Bernabéu. Per això una de les grans maniobres polítiques contra el Procés del 2017 va ser construir la idea que les grans empreses catalanes es moririen de fam si s’esdevenia la independència –’aïllades’ en un país que representa una part tan important del PIB estatal que no el volen deixar anar de cap de les maneres– i empènyer-les a traslladar la seva seu social.
Però abans d’aquest moviment estrident contra l’independentisme, l’operació de xuclar l’economia cap a Madrid ja feia dècades que durava. N’han format part decisions sobre inversions en infraestructures -l’AVE radial i la batalla per evitar que el corredor mediterrani sigui mediterrani– i té com a conseqüència que el contrapoder que representava el teixit econòmic català sigui cada cop menys poderós, i que els seus empresaris es barallin per no quedar exclosos del club dels de Madrid, acceptant totes les seves regles i assumint les seves prioritats. Els de Foment defensen un sistema que en realitat els va en contra, que els vol absorbits.
És feina de l’independentisme convèncer els diversos sectors empresarials que són imprescindibles per al seu projecte i fer-lo atractiu, cosa que no ha de voler dir proposar un país sense cap regulació ni renunciar a una redistribució més justa de la riquesa. Una gran part de la petita i mitjana empresa ja té clar que necessita un ecosistema propi, fins i tot per a una cosa tan concreta com evitar que les grans corporacions amb seu a Madrid deixin sense cap possibilitat el teixit econòmic català en els concursos que convoquen els ajuntaments per adjudicar la gestió de serveis públics, de neteja, de transport o de residències geriàtriques. Per això hi ha candidatures independentistes a les cambres de comerç, una de les quals ja ha governat a la de Barcelona. Però queda molt camí per recórrer en aquest terreny, especialment amb les empreses més grans, i no es pot abandonar.
