Més enllà dels resultats, el PSC -i, sobretot, el PSOE- han obtingut l’objectiu que buscaven, que era trencar la majoria independentista/catalanista que, tret d’alguna excepció, s’ha mantingut pràcticament invariable al llarg dels anys i les legislatures. Al final, com si es tractés d’un fulletó dolent, Carles Puigdemont ha aconseguit imposar-se sobre ERC i desfer l’empat etern però, alhora, aquest mateix enfonsament d’ERC és el que impedirà la restitució de Puigdemont al capdavant de la Generalitat.
El PSC ha sabut connectar amb bona part d’una societat catalana cansada políticament, martellejada per les elits de Madrid i els seus mitjans de comunicació que repeteixen, des de fa una dècada llarga, que la decadència econòmica és una conseqüència de les majories independentistes, com si l’Estat de les clavegueres, el dèficit fiscal i el lawfare no hagués existit mai. No només això. Salvador Illa és un polític que no va néixer ahir i ja fa temps que escampa xarxes d’arrossegament cap als entorns d’ERC i Junts, amb un discurs de moderació que connecta amb el PSC de l’època Maragall/Montilla.
Som al primer dia d’una nova etapa política, ara sí, deixant enrere els pressupòsits i el context dels anys en què l’independentisme ha intentat canviar les regles de joc de l’Estat. Ara queda per endavant elaborar una estratègia nova, renovar lideratges i continuar pressionant al PSOE des de Madrid. L’independentisme continua tenint una força espectacular al llarg de tot el país. És, per tant, el moment d’aturar-se i reflexionar
