A començament del segle vint els il·lustradors anglesos i nord-americans dibuixaven dues de les grans potències del món amb un Oncle Sam, que representava els Estats Units, i un os enorme, que encarnava la Rússia dels tsars i, més tard, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Hi havia, també, figures al·lusives a França, a Anglaterra o al Japó. No a la Xina, que en aquell moment es veia només com una amenaça de futur, més digna de fulletons, de portades de publicació de cordill i de pel·lícules barates. “El perill gros”, en deien a Europa. Aquest perill, tot just insinuat, es representava amb personatges de malson sòrdid, com ara el malvat Fu Manxú. La cosa no anava a més. El paper galdós de la Xina contra el Japó durant la Segona Guerra Mundial ajudava a hibernar l’amenaça.
La història, però, ha canviat i ara el món ha mudat. La crisàlide és hòrrida. Al capoll on es gesta el nou ordre internacional reapareixen els Estats Units i Rússia, l’Oncle Sam –pobre Oncle Sam, ai!– i l’os, ara al costat del drac xinès. Les papallones que n’eixiran encara són una incertesa. Però ben segur que, com en els pitjors malsons japonesos, seran radioactives. Godzilla al seu costat fa riure. Pobra bestiola!
Les tres mones sàvies tradicionals japoneses es tapaven els ulls, la boca i les orelles. No volien veure cap mal, no els volien sentir i no els volien dir. Els tres goril·les ignorants actuals no es tapen res. Més aviat, exhibeixen turmes. En aquest desordre mundial els Estats Units, Rússia i la Xina han decidit repartir-se el món sense escrúpols ni vergonyes. En l’ordre de la Guerra Freda sovint nord-americans i soviètics tenien, almenys, una certa necessitat de justificar les seues pretensions i les seues perpetracions. Ho feien per ideologia, en nom del món lliure o de la lluita final del proletariat, i de tant en tant s’havien d’explicar als fòrums internacionals. A l’Assemblea de les Nacions Unides, que era la coartada de què s’havien dotat i que mai van acabar d’acorralar.
Al nostre món de cada dia ara tot és diferent. Donald Trump no parla com un electe, sinó com el representant per la gràcia de Déu de la nació nord-americana. Qualsevol barbaritat que faça o que diga està justificada i beneïda en nom del destí que la divina providència ha reservat als Estats Units. El destí de fer-los més poderosos i més rics. Vladímir Putin no fa com Trump. No exhibeix testosterona cada vegada que ordena un crim o que perpetra una barbaritat. Ve de la vella escola. No eleva el to de veu i encara menteix. No justifica davant el seu poble tots els horrors que executa, però els fa de la mateixa manera i molt més cruelment que el goril·la nord-americà. Putin és un sàdic; Trump, un estufat.
El president de la República dita Popular Xinesa, Xi Jinping, és una incògnita. Els xinesos són reservats i eficaços. Ell n’és el gran paradigma. Xi Jinping, a més de president de l’immens país, com en les bones dictadures, és també secretari general del Comitè Central del Partit Comunista i president de la Comissió Militar Central. T’ha tocat o t’ha fet aire? El poder a Xina és gerontocràtic i viril. Els xinesos competeixen en la cursa de la virilitat amb unes altres armes. No amenacen, actuen. Ja tenen mig Àfrica ocupada i dependent. La ruta de Marco Polo a la inversa.
El seu colonialisme no sembla ser més decent que tots els que l’han precedit i el que perpetren els Estats i Rússia, però la Xina no ocupa militarment territoris. Ho fa comercialment. És una invasió més productiva, perquè no comporta atacs ni morts, i abraça tot el món amb més o menys intensitat. Si la Xina en vol, d’atacs i de morts, els indueix fomentant la guerra interna allà on determina. No debades el llibre L’art de la guerra és xinès. Té 2.500 anys. Qui vulga aprendre’n alguna cosa ha de llegir aquest manual, que supera amb escreix El Príncep de Maquiavel. Els xinesos saben com guanyar les batalles sense tacar-se de mans de sang: “la millor política és capturar l’estat intacte, solament ha de ser destruït si no hi ha altres opcions disponibles”. Vladímir Putin, trist tros de bèstia, no ha llegit Sunzi.
Donald Trump té una obsessió: impedir que la Xina aplique L’art de la guerra i escampe la seua hegemonia pel planeta que ell vol controlar. En aquest planeta no hi ha Europa, que no li serveix de res. Trump es moca el nas amb Europa. Vladímir Putin en té una altra: recuperar territorialment tant com puga de l’imperi soviètic. A Europa, precisament. Putin i Trump no es barallaran gaire. Xi Jinping vol controlar comercialment el món. Darrere el comerç vindran les voluntats. La Xina vol dominar l’aixeta de l’oxigen del creixement industrial. El perill groc era real. Sax Rohmer, el creador del doctor Fu Manxú, era un visionari.
Dels tres goril·les, n’hi ha dos que continuen martellejant-se el pit amb la fúria de sempre i n’hi ha un que ha après a fer foc. Queda clar qui guanyarà en aquesta trista era que ens ha tocat viure. Si és que en queda alguna cosa, de l’era i de nosaltres.
