A l’obra de Víctor Hugo Els miserables, duta al cinema i al teatre musical amb l’èxit de les obres que transcendeixen el seu temps, la percepció vulgar dels fets que s’hi relaten no permet distingir la rebel·lió del juny de 1832, que és la referida per l’autor, de la Revolució Francesa de 1789 i de la Comuna de París de 1871. Aquests tres períodes convulsos van tenir el mateix escenari i, en part, els mateixos protagonistes, i des d’allà es van estendre com la pólvora a altres països d’Europa. Ara París torna a cremar (ho deuen portar als gens?), però, tot i que entre els qui protesten continua havent-hi miserables, és a dir, persones amb unes condicions de vida extremament precàries, l’escenari socioeconòmic és radicalment diferent. Aleshores clamaven contra la injustícia social. En canvi, ara és el fet d’haver conquerit, amb la socialdemocràcia, un estat del benestar el que ha conduït el país al col·lapse.
Sí, a França no es quadren els pressupostos des de 1974, malgrat l’obligació d’equilibri fiscal que suposadament va imposar la Unió Europea a tots els seus membres. Pràcticament un 60% de la població activa cobra de l’Estat, les subvencions per a tota mena de contingències són a l’ordre del dia i, encara que la pressió fiscal és molt elevada, l’esforç que acaba fent cada contribuent és molt menor que a Espanya, perquè és enorme el nombre de despeses que una família pot desgravar dels seus ingressos i perquè l’impost sobre l’habitatge que gravava la propietat, juntament amb l’IBI, ja fa uns quants anys que està desactivat. El mantra tradicional segons el qual la propietat a França resultava, en relació amb llocs com Barcelona o Madrid, molt costosa ha decaigut. Les manifestacions diuen que s’alcen contra el neoliberalisme, però la veritat és que l’Estat francès no ha deixat de ser profundament socialista des de Mitterrand i a la situació actual d’ira desfermada s’hi ha arribat per un escenari paradoxal provocat per aquest bonisme igualitarista, en què el més perjudicat és aquell qui, tot i tenir talent, forma part de les classes més desafavorides, ja que esforçar-se o no fer-ho té el mateix valor.
I s’acosta una cosa semblant a casa nostra: després de vuit anys de govern socialista, María Jesús Montero es permet dir que la vaga general, promoguda pels sindicats de la seva corda per no perdre el protagonisme davant l’anomenat Sindicat de Llogateres, es fa contra l’oposició. I això no fa sinó indicar-nos que, prenent nota del que ha passat a França, aquest país també acabarà cremant, tant si els que l’han dut al col·lapse són al govern o a l’oposició. L’escenari és dantesc: guanyi qui guanyi les eleccions, no hi haurà pau ni futur per als qui tot ho paguen i tot ho pateixen. Per què, si ara la vaga és contra l’oposició, per què no l’haurien de seguir si continuen governant? I una altra: Potser pel fet de no guanyar eleccions en l’àmbit autonòmic seran ells els qui voldran centralitzar l’Estat?
