Diu el credo il•lustrat: ‘no faràs del relat polític una batalla entre bons i dolents; no dividiràs la realitat entre les forces del bé i les del mal i buscaràs el matís; no cauràs en el maniqueisme i no concebràs el món com una batalla entre àngels i dimonis, etc.’ Molt bé: lliçó apresa.
¿Però com explicar la realitat —l’objectivitat històrica— quan resulta que sí que hi ha bàndols, quan resulta que hi ha qui defensa una causa moral superior a una altra, quan les dades i els fets són indubtables i no hi ha cap matís —ni historieta anecdòtica— que pugui dissimular la realitat més crua: que Catalunya porta molts segles patint un espoli econòmic, i que les provatures d’esborrar la seva diferència lingüística són més que evidents, des de 1714 fins a la llei Wert… Pensar més enllà dels blancs i negres està bé; però es perd la lucidesa quan arreu només es veuen els grisos. Moneda falsa, de nit passa…, com diu el refranyer.
Que la filosofia de la complexitat i el matís no ens faci perdre la realitat objectiva. Que les ganes de ser educats i deferents i enraonats i pulcres no ens porti a negar la realitat. En aquest país es viu sistemàticament de la mentida; millor dit: de la metàfora… La metàfora hauria de convertir-se en un departament, en una conselleria més. Els intèrprets de l’ànima del país són excessius —tertulians, articulistes—, i mai no deixen de practicar un bizantinisme marejador, que només té per objectiu quedar bé amb tothom i oscil•lar enmig del no-res, tot especulant amb el resultat de les pròximes eleccions. És descoratjador.
Apel•len a l’ànima catalana, igual que apel•len a l’ànima italiana o l’esperit alemany o castellà. Viuen de perpetuar estereotips culturals —en ple segle XXI!—: de tancar el veí en una essència, en una gàbia feta de cultura i identitat, que marca el que cada un és sense que pugui fer-hi res… ‘Els catalans som així’, ens diuen: i no hi ha volta de fulla.
Com si a totes bandes la gent no fos igual (com ens diu el sentit comú universalista). Ens diuen: ‘no, els alemanys són cap quadrats; els castellans ‘al pan pan y al vino vino‘; els italians són subtils; els catalans són com ells: oscil•lants i mòbils, disposats a canviar si les circumstàncies canvien, perquè són vaporosos i mercantilistes, i si ara et diuen una cosa demà et poden dir la contrària, tot en funció de la borsa econòmicosentimental, de com vagin les coses. És una mena de llibertat sense llibertat; fer a la gent esclava d’un estereotip de tarannà inamovible. Si l’estereotip es digués dels negres, de les dones i dels homosexuals tothom ho veuria molt clar: clamaria al cel. Però a qui difon estereotips culturals —sobre italians, catalans o portuguesos— se’l considera ‘mestre de periodistes’.
¿L’independentisme? Un estat d’ànim del català del moment, segueixen dient els nostres exegetes… Demà serà un altre dia, i llavors tot canviarà: federalisme, status quo, autonomisme repujat, el que convingui i amb qui convingui…. I si vostè és un independentista convençut és perquè s’ha castellanitzat, doncs: tot catalanista amb una convicció sòlida no és un vertader catalanista, perquè el guardià de l’essència catalana ens ho afirma: el cor del vertader català és una bola de vidre, que reflecteix la llum volàtil del dia, tal com evoluciona, imprevisible i etc… El guardià de l’essència ens diu que difícilment el català de veritat serà independentista autèntic, perquè la independència és una aposta de ‘tot o res’ massa arriscada, poc conforme amb el temperament aeri del país…
Com si aquest batibull de fluctuacions que descriu el guardià de l’essència no fos una posició estable! O com si no es veiés en ell la trampa determinista i antiliberal: tothom està tancat dins unes inèrcies històriques, que delimiten el que acaba fent i pensant: una presó d’estereotips nostrats… El marxisme ens deia que tot era economia; el freudisme ens deia que tot era trauma d’infantesa; la neurobiologia a la moda ens diu que tot és història biològica darwinianament definida… etc. Forces que dominen el que som, sense que puguem fer-hi res…; el determinista cultural essencialista ens diu el mateix —va llegir Marx durant la seva joventut—: fa de la història, del passat del nostre país, una fatalitat, més enllà de la qual és impossible que els catalans evolucionin. Si ho fan, el guardià de l’essència té una solució: dirà que no són vertaders catalans —que s’han “castellanitzat”— i llestos… (Jo sóc mallorquí, cosa que em converteix en un contrabandista, en un pirata sentimental i poètic, en un senyoret andalús en català.)
El guardià de l’essència catalana s’escandalitza quan veu que es farà un simposi titulat ‘Espanya contra Catalunya’. Escàndol! Falta de tacte! Provocació! Demana matisos, calma! Curiosament, sempre demana calma al catalanisme —perquè la calma és la seva essència…—, mentre que a l’espanyolisme no li exigeix res, perquè ‘sap’ que l’espanyolisme és una força indomable, agressiva i mística i que només creu en absoluts…
El guardià de les essències és un home antic que parla amb les bèsties mortes, que va de modern, però. És més antic que Kant i les llums francokantianes, que ens van ensenyar que només som lliures quan pensem i actuem més enllà dels interessos i de les passions, de les forces de la història i dels prejudicis dels capellans o dels mestres de retòrica. Quan escrius pensant en què dirà qui et paga la corbata de seda traeixes la llibertat periodística: potser és inevitable, és cert, però després no vulguis donar lliçons.
I m’heu d’entendre: jo també sóc un moderat. Però crec que la moderació i la ironia són un destí elegit —una tria—, i no un tarannà de duplicitat o un pes genètic xifrat en la història i en la mentalitat col•lectiva, una condemna que ens obliga a transigir o escriure sempre amb línies tortes.
Els catalans són com la resta de pobles del món: entre nosaltres hi ha genis i imbècils, ximplets i il•luminats, fanàtics i anarquistes, burgesos i panxacontents, mestretites i ignorants que han llegit molts llibres, impulsius i quietistes, marxistes de la marxa… Entre nosaltres hi ha de tot: com a totes bandes. I com a totes bandes hi ha llibertat: llibertat per ser un estat independent, o llibertat per a pactar i quedar-nos a la gran casa espanyola, o per continuar oscil•lant entre entrar i sortir… Una casa espanyola dins la qual les mentalitats castellanes del segle XVII conviuen amb un catalanisme tronat del segle XIX, que encara tem cremar-se la llengua quan xarrupa la sopa juliana.
