Aparentment, el vot contrari de Podemos al traspàs a Catalunya de competències en immigració, al costat de Vox i del PP i apel·lant a un discurs antiracista, pot semblar un episodi menor i esperpèntic en l’espectacle continu de la política espanyola. Però potser la suma de consideracions que ha portat a aquesta decisió i a aquest discurs insòlit informen sobre alguns dels mals de fons d’aquesta manera de fer i entendre la política, i que poden anar des del pes de la permanent picaresca electoralista fins al pes exagerat de la demagògia populista i el discurs hiperideològic desconnectat de tota realitat.
En la major part dels països occidentals, el poder polític s’exerceix a través d’un sistema complex de diversos nivells institucionals, que van des del local a l’estatal, que es reparteixen el conjunt de les competències. No és un repartiment pacífic, consensuat i universal, sinó que arreu hi ha una disputa sobre a qui correspon cada competència. Les concepcions més centralistes i jacobines tendeixen a condensar les competències en l’estat, el nivell més alt. Les més federalitzants o confederals tendeixen a situar el màxim de competències possibles en els nivells més baixos. La Unió Europea, que va néixer amb un ideal federalitzant –després les coses han anat com han anat- proclamava en el seu dia el principi de subsidiarietat: com més a prop estigui del ciutadà el nivell que exerceix la competència, millor. I, per tant, més avall de la piràmide institucional del poder, més a prop de la base. Estats com l’espanyol i el francès, de tradició més centralista o jacobina, han anat cedint competències a nivells d’administració més pròxims arrossegant els peus i sovint a contracor per negociacions polítiques. Però ho han hagut de fer. Un govern d’Aznar, paradigma d’aquesta mentalitat, va arribar a cedir a Catalunya les competències de trànsit, que no li havien estat adjudicades en un repartiment inicial i que tenen una gran visibilitat i força simbòlica. Arreu, des de la República Federal Alemanys fins a Espanya –o, a escala, a Catalunya!- aquests repartiments de competències són complicats, exigeixen negociacions dures i de vegades l’arbitratge dels tribunals constitucionals o equivalents.
En aquestes disputes sobre competències –en les quals s’inscriu la votació sobre la cessió a Catalunya d’algunes sobre immigració- els partits tenen una posició molt fàcil de definir i que pertany a l’àmbit de la picaresca: prefereixo que les competències siguin per a aquells nivells de l’administració on mano jo que no pas per aquells on no mano. Això explica per exemple que el PP estigui a favor de les descentralitzacions administratives quan no mana a Espanya i poden afavorir a autonomies on sí que mana. I explica també que els socialistes siguin generosos de paraula en la transferència entre l’Estat i algunes autonomies quan manen a les dues bandes. És com aquell ciutadà que fa transferència entre dos comptes corrents que són tots dos al seu nom. Certament, aquest criteri tan clar té un matís: allà on manes pots deixar de manar. I pots arribar a manar un dia allà on ara no manes. Però en qualsevol cas aquest criteri picaresc no explica el vot contrari de Podemos al traspàs de les competències d’immigració a Catalunya. Figura que ho fa per castigar una força política (Junts) que no mana a Catalunya i, pel que fa a Podemos, mana tant o tan poc en un lloc com a l’altre, perquè en tots dos la seva única opció de poder és fer de crossa dels socialistes. Per què prefereixen que unes competències que a parer seu són arriscades pel perill d’un ús racista estiguin en un govern ara socialista que un dia pot tenir Vox que no pas a un govern socialista que un dia pot tenir Junts? Quan en el fon les competències són per aplicar la mateixa legislació i en un moment en què Catalunya té més administració que no pas govern. Per aquesta banda no hi trobarem desllorigador.
Encara dins de l’àmbit de la picaresca, podem buscar la resposta en una altra consideració. En una política espanyola en campanya electoral perpètua (només en campanya electoral, de fet), Podemos necessita un perfil propi i fort d’esquerres en la seva competència amb el PSOE i amb Sumar. Saturat l’escenari per a la gesticulació en política exterior, des que Pedro Sánchez va calcular que hi ha havia de desembarcar amb armes i fragates, n’havia de trobar un de nou. I Podemos ha considerat que el discurs antiracista i indirectament l’acusació a Sánchez de vendre’s al catalanisme, per conveniència política, fragments significatius de la unitat d’Espanya –i aquí la coincidència amb Vox i PP és significativa- li podia permetre marcar un perfil propi. Nosaltres, poden dir, som a la vegada l’esquerra més radical i la més genuïnament patriòtica (espanyola). Tenim tot el pedigrí esquerranós i tot el pedigrí jacobí i centralista. I a veure si amb això ens enduem alguna mossegada d’aquest pastís del vot esquerrà, tan disputat de paraula.
Queda una altra hipòtesi, improbable, però no descartable: que Podemos s’ho cregui, això que no es poden delegar les competències sobre immigració a Catalunya perquè els catalans, a diferència dels espanyols, no s’ho mereixen, perquè són una colla de racistes, i l’existència del catalanisme és la prova i l’instrument d’aquest racisme: serien capaços d’exigir que se sabés català, una mostra de racisme insuportable, mentre que ja se sap que obligar a saber castellà és una mostra de cosmopolitisme i obertura mental. S’ho creuen? Doncs no es pot descartar. Hi ha una mirada paleomarxista de vulgata, passada a més pel pensament barroc d’Amèrica Llatina, que a partir d’una lectura esquemàtica de la lluita de classes entén la política com la confrontació entre la dreta rica, racista, masclista, antiecologista, patriarcal, colonialista, etcètera, etcètera, i les esquerres proletàries i revolucionàries, anticolonialistes, feministes, ecologistes, antiracistes… Blancs i negres. Ells, abanderats de totes les causes justes, contra els dolents.
Quan apliquen aquest esquema abstracte sobre Espanya (a parer meu ignorant la realitat) hi veuen només un país de señoritos i jornalers, on, al cap i a la fi, sempre hi haurà més jornalers que señoritos. Per tant, malgrat les conspiracions de la dreta, que ja se sap que sempre és conspiradora, els bons sempre acabaran guanyant. En canvi, quan apliquen aquest esquema, de llarga tradició populista, a una Catalunya socialment complexa, que ha estat –encara ho és?- un país de classes mitjanes, amb un espectre social ple de matisos i de tons entremitjos, presentada sempre com a rica i aprofitada, hi veuen un país petit burgès, dominat per una petita burgesia que per petita que sigui no deixa de ser burgesia, que té el catalanisme com a bandera, i que en el fons pertany a la banda dels dolents. I als dolents, que com que són dolents són racistes i colonialistes, entre altres coses terribles, no se’ls poden donar les eines per fer polítiques sensibles, perquè les faran servir a favor del mal. Més val que es quedin a l’estat central, a qui no es pot acusar històricament de colonialista, racista, masclista ni de res de res. No podem votar la transferència de les competències en immigració als catalans, perquè són potencialment racistes i no se les mereixen. I com sabem que són racistes? En tenim una prova: la majoria resulta que són catalanistes. I si al damunt aquesta convicció de fons ens resulta útil en la picaresca de la nostra supervivència política, doncs bingo.
I encara una última consideració. Pedro Sánchez és un paio amb sort. Sempre resulta que ell vota i fa tot el que pot per complir amb els seus compromisos, però hi ha algú que impedeix que es portin a la pràctica: el PP, en aquesta ocasió Podemos, els jutges, Europa… Ell ja fa tot el que pot, però la culpa sempre és d’algú altre. Sempre. Certament, té sort. Però ja se sap que la sort és de qui sap buscar-la…
