Els Ghostbusters o caçafantasmes estan tornant. No, no és un remake d’aquella divertida pel·lícula dels anys vuitanta, amb les seves estrambòtiques unitats mòbils, a la caça d’esperits i espectres de tota mena. En tot cas, és un remake de la Santa Inquisició, amb la mateixa voluntat de salvar les nostres ànimes de tot mal, salvar la democràcia i el que més convingui.
Són les noves “woke unitats mòbils” dedicades a monitorar internet i les xarxes. La seva missió és patrullar pel món digital amb els ulls ben oberts, a la recerca de discursos d’odi, que ja se sap que s’amaguen on menys te’ls esperes.
Es veu que avui en dia si no tens una unitat mòbil «anti bulos» o anti fake news no ets ningú. O anti bola, mentida, falsedat, enganyifa, trola, frau… O anti insults i ofenses diverses. O anti coses que a alguna autoritat no li agrada que s’escriguin o es publiquin.
Mira que hi ha feina a Catalunya, eh? Els ferrocarrils castellans són un insult diari i una tortura, l’habitatge és un desastre fenomenal que sempre es pot empitjorar, el finançament singular serà una ofensa a la intel·ligència, la sanitat és un caos, l’educació un naufragi… Mira que tenen fronts oberts els «nostres» administradors (dir-ne governants seria excessiu i potser ofensiu), però entre tanta eficiència i governança han trobat una estoneta per muntar uns Ghostbusters o caçafantasmes.
I això serà una inquisició a la catalana? No pas. Serà a l’espanyola.
El president Illa ho presentava fa pocs dies, al costat d’una ministra espanyola que no la coneixen ni a Madrid. Diu el president que “Catalunya no pot lluitar sola” contra el tsunami d’odi que inunda les xarxes, i per tant és imprescindible fer-ho signant un conveni amb l’estat espanyol, que en aquesta matèria suposo que serà, dic jo, un referent universal, com en tantes altres… Que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya.
O sigui que ens associem amb l’Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia (Oberaxe-Alertodio) per lluitar contra el racisme, la xenofòbia, el masclisme, les discriminacions i els discursos d’odi.
Si aquesta feina tan benemèrita la faran en català, és com a mínim dubtós… Però si, ja posats a fer, estudiaran l’odi a Catalunya o al català, jo diria que ni els ha passat pel cap.
En tot cas, és bo de veure que el Govern i el Parlament del 155 permanent van més o menys en la mateixa línia, en aquesta qüestió. El Parlament català, aquell que fa uns anys clamava amargament en el desert perquè es respectés la seva absoluta llibertat de debatre i dir coses lletges i emprenyadores per als amos colonials, ha anat afinant una maquinària per perseguir… sí, sí, justament els discursos d’odi, clar que sí, o els discursos que no agraden o que no toquen o que toquen el que no sona. O per perseguir formacions polítiques que fan nosa, per les raons que sigui, o amenacen els interessos electorals dels quals tallen i reparteixen el bacallà per dret diví i pels segles dels segles.
Tot sigui pel bé de la democràcia i de les llibertats, oi que sí?
Aquí molt escandalitzar-se per la deriva autoritària de Trump i dels Estats Units i molt salvar la democràcia i la convivència i els valors fonamentals i tota aquesta ferralla de discurs tronat i gastat, però recuperem la inquisició amb una naturalitat envejable. Com si no hi hagués ja prou mecanismes per combatre aquests fenòmens… Per exemple, l’educació. Però això, ni a Catalunya ni a Espanya, no interessa gens ni mica: ni educació política, ni cívica, ni democràtica, ni financera, ni digital, ni res. Com més rucs i manipulables tots, millor.
El que busquen és muntar xiringuitos o menjadores i mai, mai, enfortir la democràcia, les llibertats o l’esperit crític de la ciutadania, perquè això no seria bo per al negoci del partidisme.
Tanmateix, que muntin menjadores d’altres coses, que ja hi tenen una certa facilitat, però que no remenin frívolament els fonaments de la democràcia, que tenen moltíssim a veure amb la llibertat d’expressió en totes les seves formes, i especialment en les que més toquen els nassos. No és una llibertat trossejable ni moderable ni dominable ni prostituïble. I menys encara quan es barreja amb foscos interessos partidistes, com és el cas.
Amb les línies vermelles, les prohibicions i les persecucions tot és començar, fins i tot quan es fa en nom de les millors intencions. I sempre acaben igual: en la censura i en l’opressió.
Per digital que sigui, la inquisició és sempre inquisició.
