Mentre es consumeix el cap de setmana, Pedro Sánchez ha aconseguit de nou que el món periodístic i polític estiguin pendents dels seus moments de reflexió, en aquest cas després de la derrota en el tràmit de convalidació dels dos decrets llei aprovats recentment pel Consell de Ministres. Qualsevol jurista sap que el primer d’ells ha estat una loteria per a aquells arrendataris als quals vencia en aquestes dates el contracte d’arrendament. Sens dubte aquesta és la raó per la qual Ione Belarra exigia diumenge a Sánchez que dicti un nou decret llei cada mes a partir d’ara: sap que, encara que sigui amb un clamorós frau de llei, aquests decrets llei estarien en vigor fins al moment de debatre’n la convalidació o la derogació, cosa que és tant com dir que encadenant l’un rere l’altre pràcticament tots els contractes que existeixen al nostre país, en algun moment o altre, acabarien podent prorrogar-se els dos anys que aquest decret llei establia en aquest cas. Potser ens hauríem de preguntar si de la mateixa manera els que vencien ara podrien entendre’s forçosament prorrogats com establia el segon dels decrets llei que es van sotmetre a votació. És un debat jurídic que estic convençuda que els afectats portaran als tribunals, però coneixent el perfil del votant del PSOE, força semblant, i viva la paradoxa, als del PP, estic convençuda que molts d’ells hauran respirat alleujats, perquè les mesures proposades -sense una seguretat corresponent que qui no paga el lloguer o ocupa il·legalment un habitatge pugui ser expulsat de forma immediata- cap altra cosa no haurien fet que contreure encara més la ja molt petita i minvant oferta.
A Pedro Sánchez, per tant, l’interessava que els decrets no tiressin endavant, que l’incendi al carrer es dirigís contra el PP (no en va la principal mobilització s’ha produït a la capital de l’Estat) i que el policia dolent en l’escenificació fos Junts, que cada cop s’ha vist més alineat amb les posicions conservadores de l’hemicicle i que es pot considerar clau de volta en el final de la legislatura. Com també ho va ser al començament, en haver arrencat del president i gràcies als seus 7 vots una llei d’amnistia, l’exposició de motius de la qual és, per tant, tan falsa com la del “decret Maricarmen”.
Els perdedors, aparents o reals, de la votació s’han llançat en tromba contra els 7 diputats que, a manera de set magnífics d’aquest nou far west, han decidit dir no a la clara bogeria, experiment amb dinamita, que no pas amb gasosa, que haurien significat aquestes mesures que, a més, i per vergonya dels seus proposants, pretenien o deien pretendre que no s’apliquessin a Catalunya per convèncer-los que almenys s’abstinguessin.
Aquest cap de setmana han sortit algunes enquestes que reflecteixen l’enfonsament de Junts en favor d’Aliança Catalana, que, tanmateix, beu d’altres partits per enfilar-se a competir amb el PSC (el que els socialistes volien). O, almenys, això pretenen fer que creiem els que publiquen les enquestes. Estic convençuda que, després d’aquesta sessió del Congrés alguns d’ells es repensaran el vot. Si més no, qui es creu o se sent independentista pot tenir al Congrés dels Diputats una veu liberal conservadora que els defensi.
