Les eleccions seran el febrer del 2025, quan toca. És el primer que ha dit el MHP Aragonès, en ser proclamat candidat. Algun haurà detectat una lleu dissonància entre fixar les eleccions a un any vista i proclamar ja el candidat i tenir preparades les llistes. És com donar el tret de sortida d’una cursa vint-i-quatre hores abans.
La qüestió era resoldre el problema de preeminència que es plantejava amb la bicefàlia Junqueras/Aragonès sense esperar a veure què passa amb la inhabilitació de l’estel de la tramuntana. Sembla que, en un clima d’entesa, ERC ha decidit promoure Junqueras a un futur daurat on podrà escriure “pàgines glorioses”. Ningú és més generós amb l’elogi que el que guanya una partida. Ara per ara.
La qüestió, però, continua sent: per què nomenar un candidat quan falta un any per a les eleccions, si no és per a estar preparat per a unes anticipades? Les afirmacions en política duren el que triga a arribar la següent enquesta. Perquè l’any és electoral, amb les europees al juny. Per aquesta raó, Aragonès ha fet una minicrisi de govern, creant el que Partal anomena un ministeri orwel·lià de la veritat, amb un altre comissari polític, Sergi Sabrià, preparant el triomf del Gran Germà amb un control totalitari dels mitjans de comunicació. Un bon paral·lelisme encara que potser una mica exagerat. Més que el Gran Germà, Aragonès sembla el Màgic d’Oz, el personatge de Frank Baum que maneja una maquinària estrambòtica per atordir i impressionar el seu poble, fent-se passar pel que no és.
En les eleccions europees els republicans afirmen el seu iberisme presentant candidatura amb l’esquerra basca i, si s’escau, fent una candidatura amb nostàlgia de Galeuzca. Tot com Junts, que anirà del braç del més burgès PNB, en el fons, una altra forma d’iberisme, més de bona família. Els hereus de la vella convergència hauran d’aclarir si el partit s’inclina del costat dels nostàlgics de Shangri-la o dels joves (i no tan joves) que miren enrere amb ira. L’electorat també espera que el partit es decanti. En tot cas, haurà de resoldre el mateix dilema que ERC i nomenar un candidat. Vet aquí que el MHP Puigdemont s’ha situat au dessus de la mêlée amb la seva posició moral, però no orgànica, la qual cosa és intel·ligent per mantenir unides les files. Al final, però, s’haurà de decidir i tot apunta que ho farà a la manera d’Enric IV de Navarra, perquè la Generalitat bé val una missa.
El més curiós de tot això, pàbul de les tertúlies i mentiders del país, és que dona per fet que les eleccions es dirimiran en clau partitocràtica amb partitura en moderat cantabile de la governança autonòmica. Hi haurà també una sarabanda de qüestions pràctiques, des de l’amnistia, passant per Rodalies, la immigració, el català a la UE i al Congrés espanyol. Però de la independència ningú en parlarà. Business as usual.
Les anàlisis electorals pivoten sobre els partits amb representació parlamentària i, considerada l’experiència de les dues darreres legislatures, és clar que, per a aquests, la independència de Catalunya no ha estat mai trending topic. En aquesta perspectiva, l’única diferència digna d’atenció és si l’abstenció puja i, en conseqüència, guanya les eleccions el PSC o si les guanya el bloc independentista; cosa que, al seu torn, no marca cap diferència digna d’atenció.
Tot i això, dos processos, avui en marxa, amenacen alterar les tranquil·les aigües probàtiques de la gestió autonòmica reintroduint en el quadre la necessitat de la independència: l’organització Aliança Catalana, de Sílvia Orriols, i la llista cívica que sembla que proposarà l’Assemblea Nacional catalana. Totes dues ensopegaran amb moltes dificultats promogudes per la partitocràcia i els seus geníssers mediàtics.
Pel que fa a la llista cívica, en cas de plantejar-se, és una experiència nova, car no és un partit més, sinó una associació ad hoc, amb l’únic objectiu de proclamar la independència. El big bang de la nova era, després del qual tornarà la vida de partits, com les orenetes a l’estiu. Els seus components individuals, que poden no ser polítics professionals, seran, sembla, elegits pels ciutadans i, si els accepten, es comprometran per escrit a proclamar la independència.
Ara bé, perquè els diputats cívics duguin a terme tan noble afany, hauran de comptar amb la defensa del poble davant les represàlies de l’Estat, que seran fulminants i immediates. I aquest és el punt crucial: la tindran? El primer indicador de si això succeirà serà la quantitat de participants en la consulta. I després, els votants de la llista. Per descomptat, si els diputats obtinguts per la llista no són decisius a la cambra, això voldria dir que la independència no té prou suport.
En aquest sentit, la presència de la llista cívica converteix les eleccions del 2025 en un referèndum.
