Em comentava un amic meu del món de la publicitat que el més important per fer una bona campanya és que hi hagi un client que tingui clar per què la fa i què en pensa obtenir i que sigui capaç d’explicar-ho amb sinceritat i voluntat d’afinar el diagnòstic. Normalment, si un client vol fer una campanya és perquè té un problema més o menys urgent i més o menys dramàtic i creu que una campanya podria ser la solució. Si ha detectat bé quin és el problema que vol solucionar i l’explica amb sinceritat a una agència bona pot trobar solucions bones i eficients. Però si el client no sap ben bé per què vol fer la campanya o no diu amb sinceritat quin és el seu objectiu veritable, sinó que n’explica un altre que sona millor i el fa més simpàtic, llavors és molt probable que no li agradi la campanya que se li presenta, perquè no servirà per allò que realment vol i necessita, sinó per a un objectiu fictici, imprecís i molt sovint retòric.
Estic convençut que una empresa d’assessorament polític et diria si fa no fa el mateix: si una força política, un partit, una ideologia, et diu que té un problema, però du a terme unes accions que no s’adiuen amb aquest problema que ha proclamat, és que el seu problema de veritat és un altre. El seu objectiu no és el que proclama. Segurament és un objectiu menys noble o menys compartit del que ha dit en veu alta. I això passa molt sovint. Per exemple, imaginem que el nacionalisme espanyol, l’Estat, els dos partits polítics que el poden governar i sobre els que l’Estat descansa, van a veure una empresa d’assessorament polític estrangera, sense interessos ni prejudicis ideològics, i li pregunten què haurien de fer per garantir en un sistema democràtic la unitat d’Espanya i impedir la segregació de Catalunya. Molt probablement, aquesta empresa d’assessorament els diria que perquè no hi hagi independència el primer que caldria és que no hi hagués desig d’independència. Si aquest desig hi és, potser no hi haurà independència ni trencament de la unitat d’Espanya, perquè al final ho impedirà la força, explícitament o implícitament, per acció o per amenaça. En canvi, si no hi ha aquest desig, si la demanda és residual o gairebé nul·la, no caldrà preocupar-se d’aquest problema i ni tan sols es generarà tensions. Li convé més aigualir aquest desig que no pas reprimir-lo.
Llavors, què diria probablement un assessor exterior si li demanessin quines són les polítiques més adequades per eliminar el desig d’independència que poden tenir els catalans? Doncs probablement diria que el que el convé als partidaris de la unitat d’Espanya és convèncer els catalans que la independència no els convé, que els seus interessos i la seva sensibilitat estaran més garantits dins d’Espanya que no pas a fora. Els hauria de dir amb paraules i fets que dins d’Espanya la seva llengua florirà més que no pas a fora, que dins d’Espanya els trens arribaran a l’hora i hi haurà les infraestructures necessàries per al progrés de Catalunya i el benestar dels catalans, que el tracte fiscal que rebran serà just, que les seves empreses aniran millor i exportaran més... Si els catalans estiguessin convençuts que viurien millor en tots els sentits –el material, per descomptat, però no tan sols el material- dins d’Espanya que no pas a fora, difícilment donarien suport a cap intent de secessió.
En aquesta lògica, que sembla de sentit comú, la millor manera de garantir la unitat d’Espanya i d’afeblir l’independentisme català és fent que Espanya per la via de les paraules i dels fets (que inclouen els pressupostos) sedueixi els catalans. No necessàriament amb cap privilegi. Simplement no fent-los la guitza. Però resulta que les paraules i els fets que aplica l’Estat i, amb matisos diferents els partits espanyols és exactament la contrària. Un exemple recent: si es fa tot el possible per evitar que el català sigui oficial a Europa i es diu que mentre Catalunya sigui Espanya el català no obtindrà mai aquesta oficialitat –que sí que obtindria si Catalunya fos independent- el que s’està dient als catalans que s’estimen la seva llengua, fins i tot als que no són independentistes, és que cal la independència per aconseguir que la llengua tingui un estatus millor. Si els trens de l’Estat no arriben a l’hora, si la inversió és més baixa del que tocaria per pura aritmètica, si perdura el dèficit fiscal, el que s’està dient als catalans és exactament el contrari del que recomanaria qualsevol assessor polític per evitar la independència: se’ls està dient que només amb la independència tindran alguna oportunitat d’obtenir allò que necessiten per al seu progrés, el seu benestar i la seva identitat. Se’ls està convidant a l’independentisme.
Si li demanéssim a aquesta empresa externa d’assessors com és que el nacionalisme espanyol fa en la pràctica el contrari del que hauria de fer per aconseguir els objectius que proclama, suposo que la resposta seria que els objectius que proclama no són reals. Que fa el que creu que li convé, però per aconseguir uns altres objectius que no són ben bé els que diu. L’objectiu no és mantenir la unitat d’Espanya i desactivar l’independentisme català. L’objectiu és mantenir Espanya unida en la desigualtat, en un sistema on uns guanyen i uns altres hi perden, on uns paguen i uns altres cobren. On uns veuen la seva llengua jugant a primera divisió institucional i mentre la llengua dels altres juga a regional i si pot ser deixa de jugar, on a uns se’ls empeny cap al progrés i als altres se’ls posen traves per mantenir-lo. L’objectiu no és l’Espanya unida, com pot estar unida Suïssa, sinó l’Espanya unida en la desigualtat, en la castellanització universal, en la uniformització identitària. Llavors sí que s’entén el que fan. Aquesta pràctica sí que és adequada per a aquest objectiu. No és la unitat d’Espanya a la conveniència de tots, sinó una determinada forma d’unitat d’Espanya a conveniència d’uns a compte d’uns altres.
L’acció pràctica del nacionalisme espanyol no està centrada a convèncer els catalans que la independència de Catalunya no és per a ells un horitzó desitjable. Al contrari. Sembla orientada a què el considerin cada vegada més desitjable per a la seva llengua, per a la seva cultura, per al seu progrés i per al seu benestar. L’acció pràctica del nacionalisme espanyol està destinada a demostrar que la independència de Catalunya és impossible fins i tot en el cas que la desitgessin tots els catalans. Perquè aquesta unitat d’Espanya no descansa sobre la convicció, sinó sobre la força. I l’acció del nacionalisme espanyol està destinada a demostrar dia rere dia qui té la força i qui té la voluntat de fer-la servir. Un missatge amb dos destinataris. Un, l’Espanya castellana a la qual es vol tranquil·litzar: es mantindrà per la força la unitat d’Espanya, sobre aquesta desigualtat que a vosaltres us convé, de la que sou beneficiaris. No patiu. Aquí estem nosaltres per garantir-ho. Però també hi ha un missatge per als catalans: no ens importa gens ni mica si desitgeu o no la independència, podem fins i tot fer coses que us convidin a desitjar-la més, però és ben igual, perquè la independència és impossible. La fem impossible. Heu de deixar de ser independentistes no pas perquè penseu que la independència no us convé, sinó perquè entengueu que la independència mai no podrà ser.
Crec que això és el que dirien aquests hipotètics assessors que observessin quina és l’acció del nacionalisme espanyol i quin és l’objectiu que proclama. Aquesta acció només s’explica amb aquest objectiu. Si l’objectiu fos el que diuen, sobretot quan parlen cap enfora, una unitat d’Espanya en la que els catalans es poguessin sentir còmodes, no farien el que fan cada dia. Per exemple, conspirar contra el reconeixement del català com a llengua oficial a Europa.
