Al·lucino. Realment el tractament mediàtic majoritari en relació al cas de Lluís Corominas, gendre de la família Tous i presumpte homicida d’un assaltant, em té al·lucinat. No només no percebo massa objectivitat en moltes informacions, sino que tinc la percepció que alguns mitjans estan a l’aguait per tal de caçar qualsevol aspecte estrany o peça que no encaixi amb la versió de la defensa. Tot plegat em recorda aquest sentiment tan progressista i tan arrelat a casa nostra que fa que una part de la societat frueixi quan els rics ho passen malament. Posaré un exemple de la particular cobertura mediàtica d’aquest judici arrel de la sessió de divendres.
Durant la seva compareixença, el vigilant de la casa va dir dues coses importants. Una fou que Corominas era l’interlocutor habitual de la família amb l’empresa de seguretat. Normal. Qualsevol família que contracta un servei permanent de seguretat designa un responsable per tal que sigui l’interlocutor habitual amb el servei de protecció. I en aquest cas, tenint en compte la feina de la seva dona i els seus sogres, aquesta tasca va recaure en Corominas. I val a dir que tampoc deuria ser el principal responsable de seguretat si havia deixat instruccions clares en el sentit que, en cas de problemes, els vigilants truquessin primer als Mossos d’Esquadra i, després, a ell. Però és igual: molts mitjans ho van presentar com una contradicció de la defensa, feliços d’enxampar Corominas en un error, una confusió o una contradicció. Molts mitjans van titular: “El guàrdia contradiu Corominas i afirma que era el cap de seguretat dels Tous”.
La segona cosa que va dir el vigilant, i que em sembla determinant, és que quan va avisar Corominas li va dir que vingués armat perquè els lladres també n’estaven. Pam! Dit d’altra manera, quan Corominas va arribar a la casa va treure ràpidament la pistola seguint l’avís del servei de seguretat i va témer, seguint aquest mateix avís, que els quatre albanokosovars anaven armats. És més, el vigilant va alertar que creia que era alguna cosa més que un robatori: potser una extorsió o un segrest. Sabent això, és comprensible que Corominas estigués molt nerviós i que al mínim gest estrany dels assaltants perdés els papers i els etzibés uns trets. Però per alguna raó estranya pocs mitjans van esmentar aquesta part de la declaració, i els que ho van fer no ho van utilitzar per titular, que podria haver estat: “El guàrdia va avisar Corominas que els lladres anaven armats i podien intentar un segrest”. Sona diferent, no?
El mateix dia que va declarar el vigilant també va fer-ho la vídua del lladre mort, que es deia Sinani Garmed. Segons les versions que he llegit en alguns diaris, la defensa de Corominas no va aconseguir demostrar que el difunt fos un delinqüent. Segons va dir la dona, i molts mitjans van donar per bo, resulta que Garmed treballava a Bèlgica i que era a Catalunya per veure un amic. Que les càmeres el gravessin dins el pati de la finca és un tema menor, sembla. Això sí, la dona reclama uns 400.000 euros per tal que ella i el seu fill puguin tenir “una vida econòmica millor”. Al final, ai las, resultarà que als Tous sí que els hauran robat, i no pas poc.
