No, no és un Churchill. Ni un De Gaulle. Ni molt menys un Roosevelt. És un tipus maquillat de color carabassa, amb una gorra blanca on llegim USA, MAGA o el que a ell li surt dels nassos. Un fatxenda que no té ni un pèl de tonto i que és conscient de l’immens poder que controla, però que normalment es perd pel seu excés de fatxenderia i per tot el reguitzell d’amenaces i rucades que deixa anar a tort i a dret. No, Trump no és un estadista d’aquells que fan història, sinó més aviat un manasses d’aquells que canvien la història sense saber ben bé què fan.
Però, igual que els rellotges de paret espatllats encerten l’hora dues vegades cada dia, Trump també pot tenir alguns encerts, encara que no sigui la seva intenció. Com, per exemple, atacar l’Iran de la mà d’Israel, que és una bonica manera de fer emprenyar simultàniament els i les aiatol·làs antiamericans i antisemites.
Un dels primers titulars d’aquesta guerra, i no pas l’únic, ha estat: “Els Estats Units i Israel assassinen l’aiatol·là Khamenei”. Assassinat? Potser tècnicament sigui això, en efecte. Però costa recordar que els mateixos mitjans oferissin com a titular, fa unes setmanes: “El règim teocràtic de l’Iran assassina i tortura milers de rebels”. Qualificar d’assassins els aiatol·làs no seria precisament una exageració…
En qualsevol cas, de casualitat, gairebé com una conseqüència col·lateral involuntària, l’atac de Trump obre la porta a un món una mica millor, enmig d’una onada de crisis internacionals que més aviat conviden a pensar en la proximitat de la tercera guerra mundial i de l’apocalipsi. Un món amb els aiatol·làs, talibans i altres dèspotes derrotats i arraconats és un món indiscutiblement millor per a milions de persones i especialment, en aquest cas, per a milions de dones.
Que això significa dolor i destrucció? Per desgràcia, sí. No és humà menystenir-ho, en absolut. Però tampoc no ens equivoquem sobre qui genera més desgràcies: va ser Hitler, i no Churchill o Roosevelt, qui va posar en marxa la màquina infernal. Són aquests imperialistes teocràtics, i alguns altres, els que volen dominar el món i els que ho faran si ningú no els para els peus.
No cal que li fem monuments a Trump, perquè ja es posa les medalles ell tot solet.
No cal tampoc enganyar-nos sobre què significa exactament un món millor en aquesta fase del segle XXI. No és mai un paradís, només una cosa una mica més tolerable. Potser Veneçuela o Cuba, en un futur no gaire llunyà, siguin exactament això. Menys repressió, una vida més digna, llibertat per als presos polítics… Al costat d’aquests casos extrems, podríem posar-hi les rucades sobre el Canadà o Groenlàndia, sens dubte, i moltíssimes més estupideses imperialistes que només et pots permetre si tens un poder tan extraordinari com el nord-americà.
I sí, ja ho sabem, el petroli i els negocis per a Trump, perquè no ens mamem el dit i això no és una croada per la llibertat mundial, sinó una altra cosa molt menys poètica: el vell xoc dels poders sobre un mapa habitat per persones.
Tot plegat, posa en qüestió la nostra capacitat no només d’entendre el món sinó de participar-hi des del que som i sense arronsar-nos davant de res ni de ningú. A més de dedicar alguns insults a Trump, faríem bé si entenguéssim qui som nosaltres i qui són els nostres, així com de què va el joc. Adonar-nos de la insignificança d’Europa, que potser pagarem caríssima. O d’una Espanya en permanent fora de joc internacional, en crisi interna dissimulada amb fugides cap endavant i amb la temptació autoritària a la punta dels dits. Hi ha marge aquí per a un país no país com Catalunya? Potser sí. Però si ens enfanguem en les pancartes i els tòpics de l’antiamericanisme ritual de sempre, ens perdrem la resposta madura a la gran pregunta. Què pensem, què fem, quins són els nostres interessos, quan el dolent fa coses bones i es carrega els més dolents que ell? Encara que es digui Trump…
