Divendres passat vàrem assistir a un interessant debat sobre la immigració als Matins de TV3 entre els economistes Miquel Puig i Josep Oliver. Es va desenvolupar a la llum del discurs de Pedro Sánchez per justificar la regularització de cinc-centes mil persones que es troben en el nostre país en situació d’irregularitat. Més enllà de les discrepàncies en punts concrets i sobre la inevitabilitat o no d’algunes situacions, coincidien en el fet que el milió d’immigrants que continuarà arribant a casa nostra en els anys vinents no fora el desitjable per a una economia puntera i competitiva i per a una societat estable, integrada i cohesionada.
Tanmateix, Pedro Sánchez va referir en el seu discurs dues raons per dur a terme aquesta regularització, una moral i una altra econòmica. La raó moral rau en el fet que és de justícia donar a les persones que de fet ja viuen en el nostre entorn l’estatus legal que d’alguna manera dignifiqui la seva situació personal, tot I que és evident que si sols es tracta d’una dignitat jurídica, però no material, es queda curta. Pel que fa a la raó econòmica va dir, en línia amb el que també han expressat les patronals empresarials del nostre país, que aquests immigrants són necessaris per cobrir llocs de treball, uns llocs que, tot s’ha de dir, tenen poc valor afegit, però que conformen una part important del teixit laboral català pel que fa a la primacia del turisme i la construcció. I totes dues raons són certes, com cert és que continuaran arribant. Tant fa que s’accepti o no què és per l’efecte crida d’aquesta regularització i de tantes altres que Espanya ha fet cada cop més en contra del criteri europeu.
La qüestió més important, des del meu punt de vista, és que la raó moral per dur a terme la regularització acaba incidint sobre la qüestió econòmica perquè una allau de persones en situació laboralment vulnerable acaba condicionant les condicions del treball de la resta en el sector, així com augmenta la concurrència dels usuaris d’uns serveis públics cada cop més saturats (les persones immigrants en situació regular tenen dret a reagrupar la seva família nuclear), i en particular sobre la demanda d’habitatge, impossible de satisfer i fins i tot poc desitjable a llarg termini que augmenti com ara es necessita. Així, aquesta qüestió material acaba de nou incidint sobre la qüestió moral, perquè per molta gent directament afectada no hi haurà cap raó de justícia a tenir en compte, com es veu en el creixement de partits amb declaracions cada vegada més expressament contràries a la immigració.
