Crec que era cap a primers del 2015 quan Carme Forcadell, poc abans d’esdevenir candidata de Junts pel Sí i en el cim de la seva popularitat, va declarar que en la futura república catalana hi hauria “papers per tothom” perquè “tots seríem iguals”. Aquestes eren paraules per definir la política immigratòria del nou estat que s’havia de crear. No entenc com a ningú no li va agafar un cobriment de cor.
Eren els moments àlgids del procés. Tot s’hi valia per dibuixar un escenari idíl·lic en qualsevol matèria; fos l’economia, les relacions internacionals o la immigració que ja començava a canviar el paisatge humà dels nostres pobles i ciutats. Dins l’independentisme, gairebé ningú s’atrevia (o no el deixaven) contradir les excel·lències de l’estratègia dels comandaments que lideraven la situació. Només us diré, a tall d’anècdota, que, per aquelles dates, em van suspendre el meu compte de Twitter durant un parell o tres de dies per les denúncies d’altres usuaris, donat que posava en tela de judici la política d’acollida als MENAS. Després ha vingut l’escàndol de la DGAIA…
Era una època en què qualsevol que seguís una mica la política europea, podia percebre que la immigració massiva i l’islamisme creixent eren els temes que marcaven, cada vegada més, el debat en el continent. Polítics com Geert Wilders a Holanda, Marine Le Pen a França o Matteo Salvini a Itàlia, eren cares conegudes entre nosaltres. Però els seus discursos semblaven una cosa volgudament allunyada de la realitat catalana. Les mateixes problemàtiques que vivien Amsterdam, París o Roma, trucaven a la porta de Barcelona. La diferència era que el procés no la deixava obrir.
Puc entendre que la il·lusió col·lectiva fes que el poble no es fixés en segons quines coses. Ho teníem a tocar i estava tot pensat, ens deien. Ara bé, la inconsciència dels dirigents d’aquell moment de fer els ulls grossos a les evidències que existien només passar la Jonquera, avui passa una factura que molts veuen impossible de pagar.
Per tot plegat, hom pot percebre la ràbia creixent en les converses amb amics, coneguts i saludats contra els dirigents del procés pels enganys i la comèdia del 2017 que volen emmascarar amb la “repressió”. “Qui diantre pot ser un represaliat mentre cobra de l’erari públic?”, pensa la gent del carrer. I mentre es pregunta això, observa enfurismada la saturació dels serveis públics, la utopia d’accedir a un habitatge digne i l’empobriment constant de les classes mitjanes i treballadores del país víctimes d’un model econòmic pervers que només engreixa a unes elits. Sense oblidar, és clar, la transmutació ètnica de barris sencers de viles de la nació. Tot està entrelligat.
Hem arribat a un marc ideal perquè l’angoixa col·lectiva creixi cada dia. “Pinten bastos”, pensa una gran part de catalans. Naturalment, en un escenari com aquest tothom intueix canvis en el panorama polític que alimenten també alguns grans mitjans per tirar l’aigua cap al seu molí. Les expectatives augmenten entre els nous actors polítics. Cal celebrar-ho, ni que sigui per perdre de vista als barruts, cínics i coquins que han col·laborat decisivament a dur-nos fins aquí.
Però no oblidem que tenim l’obligació de preguntar-nos si tots aquells que poden venir estaran a l’altura que requereix la situació d’emergència actual. Sempre és temerari posar-se davant el bou sense saber on té les banyes. Algú es fa aquesta pregunta? Mirem no ensopegar dues vegades en la mateixa pedra.
