Si la dreta madrilenya fos intel·ligent, estaria ara mateix fent campanya per convertir Pedro Sánchez en el president i líder europeu. Seria una brillant estratègia per treure-se’l de sobre. I un exercici hipòcrita però impecable de patriotisme, per allò de situar un espanyol a Brussel·les… i ben lluny de Madrid, clar.
Però d’on no n’hi ha, no en raja.
A Madrid, de garrotades, testosterona i fanfarronades, les que vulguis. Ara, de neurones i d’intel·ligència emocional van molt, però que molt justets. De fet, amb Catalunya ho estan demostrant des de fa segles… Les corbates i els despatxos dissimulen aquesta buidor estratègica des de les èpoques de l’imperi: un gran decorat, d’un poder exuberant i aficionat a l’exhibició simbòlica de testicles, amb diners que els surten per les orelles, però també amb una absoluta incapacitat per situar-se al món i per practicar l’art de la política.
Si una operació com aquesta ha de sortir de les tristes i borbòniques neurones de Feijóo, Abascal, Ayuso, Aznar i els estats majors judicial i mediàtic, apaga y vámonos, com diuen a Madrid DF, capital de Miami, Veneçuela o l’Argentina de la motoserra, i mare pàtria de tots els criollos que enyoren el colonialisme espanyol.
Tanmateix, seria una jugada mestra, ara que Sánchez despunta clarament com un líder mundial. No amb una talla intel·lectual o política enlluernadora, però sí amb uns pebrots com un toro. Reconeguem-ho: per plantar cara a Trump cal tenir-los ben posats. Si Sánchez fos del PP-VOX, ara seria el Cid Campeador del segle XXI i heroi de totes les dretes i ultradretes.
Trump i Ursula von der Leyen són la millor campanya per al futur president d’Europa. L’infantilisme de nen malcriat i el pornogràfic i cruel narcisisme del president nord-americà fan tremolar les cames, perquè té al darrere la primera economia mundial i un exèrcit acollonant. Els polítics covards, com el 97% dels europeus, s’agenollen davant Trump fent contorsions amb més o menys dignitat. Els agosarats, el 3% restant, saben que Trump és l’oportunitat de les seves vides. I aquí tenim el nostre Pedro, posant-s’hi bé i movent els fils necessaris.
Ara per ara, és un dels polítics mundials que més respecte mereixen, per contrast amb un panorama de lideratges absolutament depriment. El no a la guerra, el no a Trump i Netanyahu, encara que estigui ple de trampes i de foscos negocis amb armes, és l’única bandera que pot reunificar i animar una mica els progressistes de mig món. I vet aquí el nostre magopop, que ja va començar la seva escalada política internacional, quan era un cadell, en l’entorn de les guerres i massacres de l’antiga Iugoslàvia. I a sobre és alt i guapot i parla anglès decentment. Què més li podem demanar?
Sánchez té un problema: que és del PS, del Partit de Sánchez. A Europa, això de la socialdemocràcia ha passat a millor vida, entre altres coses, gràcies a l’entusiasme liberal dels partits socialistes. I tots els fatxes europeus, tots, fan el que els dicta el bloc matusser del PPVOX, encara que en els fons els menyspreen i els utilitzen sense que se n’adonin. O sigui que per aquí, poc futur té el nostre hipotètic candidat…
A canvi, té un formidable actiu: la valentia, l’astúcia (la de veritat, no la dels nostres poc honorables astuts) i la capacitat de veure la jugada. En això és el rei, no hi ha color. No té ideologia ni discurs polític, tot i que sí que és extraordinàriament brillant en maniobres tàctiques, en intuïcions, en preses de pèl i numerets de màgia. No inspira cap mena de confiança, si et dona la mà t’has de comptar els dits per si de cas, si et promet una cosa vigila perquè no compleix gairebé mai… No li compraries un cotxe de segona mà. Però potser sí que el posaries al volant d’una Unió Europea que va cap al desastre i la fragmentació i que necessita d’algú que no s’arronsi fàcilment.
A més, no té futur a Madrid. No està políticament mort, ni de bon tros, però no té futur. Pot fins i tot guanyar unes eleccions, però se li acaba la pista i ell no pot no saber-ho. Per poc que pugui, el deep state madrileny, és a dir, la màfia que controla l’Estat, el fotrà a la presó o el deixarà a dos centímetres de les reixes. Massa llest perquè l’enxampin en corrupcions de baixa volada, li espera un viacrucis judicial terrorífic, per assumptes relativament menors, tot i que molt lletjos si vols fer veure que ets d’esquerres i amb aquella típica ferum putrefacta dels femers plens d’amics, saludats, parents i aprofitats.
El millor que pot fer és volar cap a Brussel·les i que tremoli Trump. Europa no sap el que s’està perdent sense ell, perquè de polítics com Sánchez en neixen pocs en un segle. Aquí el coneixem bé, sabem que no és de fiar, igual que no és d’esquerres ni republicà ni plurinacional ni res, i que no representa cap mena de perill per als poders de veritat, els que remenen les cireres amb les quals no es poden fer bromes. I a sobre toreja els catalans amb una mestria inigualable, d’un sadisme refinat… Millor currículum, doncs, impossible.
