Uns anys abans de la II Guerra Mundial, el dictador soviètic Stalin va preguntar, enmig d’una reunió d’alt nivell: “I el papa de Roma, quantes divisions té?”. La resposta era òbvia: no, no té cap exèrcit… Però es va equivocar menystenint el seu enemic: molts anys després d’aquesta brometa, un papa romà va ser decisiu per enfonsar l’URSS, sense cap intervenció de l’Esperit Sant, però sí mobilitzant idees, persones i estratègies.
Aquests dies hem vist com l’enterrament d’un pontífex reunia de 200 a 400 mil assistents, que no és poc, però no és tant si ho comparem, per exemple, amb les espectaculars mobilitzacions al carrer que vam viure a Catalunya a la dècada passada. Però les xifres, com les divisions d’un exèrcit, són enganyoses. Des del davant de la basílica de Sant Pere s’està emetent un extraordinari espot publicitari a escala global, que conté un missatge que faríem bé de mesurar correctament. No s’ha mort només el líder espiritual de molts milions de catòlics (descomptant els molts milions que només ho són nominalment) sinó un referent simbòlic de tot el món occidental: uns dos mil milions de persones. Un món que, amb totes les seves crisis i febleses, és el de la cultura cristiana, en tota l’amplitud inabastable i contradictòria del terme.
Per això, a occident, tothom aspira, d’una manera o altra, a que el papa sigui “seu”. Van en aquesta línia els moviments de la ultradreta global, que ja fa temps que mouen dossiers secrets i influències, però també moviments progressistes, wokistes, antipatriarcals, agnòstics o ateus. El món pot ser molt diferent segons qui s’assegui al tron imperial del Vaticà: Roma és un poder mundial, el cristianisme és moltes coses més…
Realment, el colom de l’Esperit Sant ho té complicat, si ha d’inspirar divinament tota aquesta gerontocràcia vaticana i masclista que es creu cridada a dirigir el món des de Roma, com a representants que s’han autodesignat de Déu a la terra i hereus de l’imperi romà.
El papa Francesc representava un punt d’equilibri interessant: sense deixar de ser el referent dels conservadors moderats, va intentar ser el papa dels fills pròdigs, de les perifèries “pecadores” i marginades de la seva església, però no massa, per no trencar del tot amb el talibanisme cristià, tot i que aturant-li els peus. Hauria estat un miracle que se’n sortís: no va acontentar ningú del tot, com era d’esperar.
Tanmateix, va corregir el rumb durant uns anys, cosa que ja veurem si té continuïtat.
En qualsevol cas, el més interessant és el seu esforç per tornar a connectar el cristianisme cultural amb l’esperit occidental, més assetjat que mai, des de dintre i des de fora.
Aquí hi ha una oportunitat per enfortir la identitat d’occident si no volem caure en una espiral de decadència. Ja estem veient cap a on condueix l’imperi dels diners i la deshumanització (personificat pels Trump, Musk, per les borses, pels poders financers, per la destrucció del treball o del medi ambient…). O a on ens arrossega l’imperi dels goril·les militaristes i els seus aliats dels negocis, o la descontrolada espiral de divinització de la tecnologia, tan deshumanitzadora com meravellosa. O les claríssimes perspectives de xoc, inevitable a curt termini, amb una ideologia totalitària, com és l’islam radical i imperialista.
Sí, potser sonarà a música celestial, però el que ha fet que occident sigui el que és i tingui la potència que té s’explica a través de les idees, de la ciència, dels valors de llibertat i democràcia, d’igualtat, de justícia, de laïcitat… i del rerefons espiritual cristià, part essencial, amb infinits matisos i intensitats, fins i tot amb negacions, de la nostra columna vertebral.
Venen anys de guerra cultural, perquè el que està en joc és l’ànima occidental, a més dels negocis, les exportacions, els aranzels, les temptacions autoritàries, les guerres imperials, les immigracions o el descontrol demencial del capitalisme de milionaris i grans corporacions. En aquesta època que va prenent forma, la identitat pot ser l’escut més poderós davant amenaces molt serioses i enemics interns i externs molt agressius.
Les intencions de l’Església catòlica estan clares des de sempre: vol el control de la societat, més que la salvació. Una altra cosa són les intencions del protagonista dels relats coneguts com a evangelis, els oficials i tots els altres, aquell mestre anomenat Ieshua, ambaixador d’un Déu molt, però molt diferent de Jahvè.
I aquí és on pot jugar el seu paper el conjunt de valors que ens ha fet com som i ens ha empès a progressar. La vibració del papa dels fills pròdigs, el difunt Francesc, anava una mica en aquesta línia. No cal adherir-s’hi totalment. No cal que ens posem en mans de l’imperi eclesial. No cal tornar al passat. Només cal destriar el gra de la palla, posar l’accent en els valors que ens vertebren, que ens expliquen, que donen sentit a la civilització avançadíssima que hem construït, amb totes les seves imperfeccions, i que ens haurien d’enorgullir molt més.
Tard o d’hora ens haurem de preguntar no quantes divisions té el papa de Roma, sinó quina és la força i la determinació de les societats occidentals per defensar la nostra ànima. No el negoci, no el benestar: l’ànima. Si ens la deixem robar -com de fet està començant a passar- que Déu o el Diable ens agafin confessats.
