Si tenim una mica de dignitat, no perdonarem fàcilment ni la humiliació ni el ridícul d’aquests darrers dies. Quan els excel·lentíssims senyors maquinistes i els no menys excel·lents amos i senyors madrilenys decideixin que els trens poden circular, la gent normal, la gent de cada dia, pujarà als trens i aviat oblidarà tot aquesta història depriment i macabra.
Prou en tenen, la majoria de viatgers, amb sobreviure a un sistema de mobilitat metropolitana desbordat, que castiga a aquells que el necessiten vitalment, i a un mapa ferroviari català que és un autèntic museu de la prehistòria del ferrocarril.
Humiliació i ridícul, sí. La de gent que estarà enfotent-se de nosaltres, especialment a les regions castellanitzades que han normalitzat l’odi a Catalunya.
Ens ho hem guanyat a pols. Fa anys i panys que anem veient que Catalunya no és el que sembla. Que hi ha esquerdes profundes i ficcions que no s’aguanten per enlloc. Que això va pel pedregar.
Quan va començar, això? El 2017? No, tot i que la veritat és que ens vam fotre una hòstia com un piano. Ho teníem a tocar, sí, però la veritat és que ens van frenar i vam descarrilar en sec, una especialitat de la casa: estavellar-nos. En aquest cas, gràcies als maquinistes del procés, que van portar el país al precipici i després van aconseguir fer-se passar per màrtirs i cobrar-s’ho. Fa de mal dir, però a més de perdre una oportunitat històrica, vam fer un ridícul mundial: si teniu encara algun llacet groc als calaixos, és bon moment per cremar-lo discretament…
Vam fer el ridícul al judici del procés, en perfecte castellà, i l’exili ha acabat anant pel mateix camí. El fem quan acceptem que es destrueixi la potència industrial de Catalunya a canvi de miserables negocis immobiliaris que ens arruïnen a tots. Quan sabem que el país ha estat castigat sàdicament des de Madrid i se’ns en fot, com si fos la cosa més normal del món. Quan no hi ha ni trens de proximitat ni corredor mediterrani ni autopistes ben enfocades ni aeroports ni res de res, tot pengim-penjam. Quan ens deixem trepitjar el català i la catalanitat pel primer carallot que es pensa que Catalunya no mereix respecte ni un mínim afecte. Quan ens rendim al robatori fiscal amb una passivitat que fa goig de veure. Quan tolerem la destrossa de la sanitat, de l’educació o la catastròfica i insostenible gestió de la immigració. Quan gairebé ni ens queixem del desastre apocalíptic de l’habitatge. Quan permetem que s’acabi d’enfonsar el camp o la pesca… O quan ens deixem entabanar per un sistema de partits que és una estafa monumental. O per un govern que no està a l’altura i no arriba ni tan sols a gestoria colonial per delegació.
La llista de desastres és interminable.
Quan va començar això? Potser fa anys, quan vam començar a creure’ns que érem el país de com si ho fóssim. Com si fóssim gairebé independents. Com si no fóssim espanyols. Com si la Generalitat fos un govern. Com si el català fos una llengua oficial. Com si fóssim rics i pròspers. Com si mai no hagués existit una pàtria catalana més gran que Catalunya i com si no existissin ara mateix els Països Catalans, no fos cas que molestem. Com si fóssim la Dinamarca del sud i no un apèndix d’Espanya, tan corrupte com ella. Com si fóssim més europeus i més del nord enllà que ningú.
O com si els nostres trens fossin nostres, quan ara acabem de descobrir que els trens són espanyols i encara gràcies que ens permeten utilitzar-los i ens conviden amablement a pagar-los, mentre els partits regionalistes potinegen la crisi ferroviària per fer veure que serveixen d’alguna cosa.
Humiliació i ridícul, sí, el càstig potser és merescut, però fins a cert punt. Fins al moment que diguem que ja n’hi ha prou, a dintre i a fora. Fins que ens respectem de veritat i ens fem respectar de veritat. Fins que recuperem allò que hem deixat de ser, aquella imatge o mite que tant ens agradava i que ara ja no existeix. Un país que ho té tot per ser pròsper, culte, honest, democràtic, valent, poderós, raonablement just, orgullós de la seva història i identitat…
Paraules buides o tòpiques? Sí, ara mateix. Però es poden omplir de contingut si volem ser alguna cosa més que un gra al cul d’Espanya i França o una cosa antiga en procés d’extinció.
Ara que ja sabem que no som el que érem ni el que ens pensàvem, que el país del com si ho fóssim ens ha caigut al damunt del cap, és el moment de començar a fer el gran reset. No per art de màgia, no funciona així. Encara ens haurem de menjar moltes misèries. Però sí que va essent hora de deixar-nos de depressions i traumes, de ser creatius, de treballar la musculatura, de fer una neteja radical. També són tòpics, ho sé, fins que decidim fer-los realitat.
O fins que ens adonem que tots els trens actuals, catalans i espanyols, només ens porten a una via morta, la de l’escorxador. Si aquests darrers dies hem vist prou clar com pot acabar el viatge, allà cadascú. Qui vulgui fer d’ovella, que en faci. Qui aspiri a alguna cosa més, aviat arribarà el moment de saltar del tren…
