L’altre dia, en l’homenatge que es va fer al president Jordi Pujol a Castellterçol, a l’hora de reivindicar l’obra de govern d’aquell període, el que en va ser un dels principals consellers, Xavier Trias, va dir una frase que em sembla significativa: que un país construeix el seu model de sanitat pública com una rèplica exacta del país que voldria construir en el seu conjunt. És a dir, que els valors o les prioritats o els principis que voldria que fossin l’eix vertebrador del país en el seu conjunt han de ser els que vertebrin també el seu model sanitari. La sanitat seria doncs una mena de model a escala de tot el país. Certament, aquesta frase es podria aplicar a molts altres àmbits. A l’ensenyament, posem per cas, d’una manera clara. També a la cultura, a la seguretat, als transports, a l’economia, a les universitats… Però probablement és en el model sanitari on es fa més transparent el model de país sense que tingui aparentment el caràcter d’espai de transmissió ideològica que tenen altres d’aquests àmbits. Perquè és, en el model europeu, el pilar fonamental de l’estat del benestar i perquè afecta d’una manera directa la vida de tots els ciutadans. Fem la sanitat a la mesura del país que voldríem fer. En aquest sentit, el model sanitari és un factor que defineix la nació, i per tant un factor enormement nacionalitzador, en un sentit o l’altre. Segurament per això, l’operació Catalunya muntada contra l’independentisme pel govern espanyol i la seva policia patriòtica es vantava en privat d'”haver-los destrossat el sistema sanitari”, com una gran conquesta seva en la desconstrucció nacional de Catalunya.
La frase de Xavier Trias era evidentment, en aquell context, una reivindicació del model sanitari català construït durant els mandats de Jordi Pujol, que per al mateix president i per al seu projecte polític era probablement la joia de la corona. Per a Xavier Trias, aquest model sanitari –construït en un punt de confluència entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana amb inspiració social- corresponia perfectament al model que aquells governs tenien i volien impulsar. Una sanitat universal, inclusiva, d’excel·lència en la recerca, compromesa amb l’equilibri territorial –“vam fer un munt d’hospitals i de centres d’assistència primària en llocs on se’ns deia que no calien o que ja n’hi havia un de prop”- i del qual el català fos la llengua vehicular. Uns governs que haguessin tingut un model de país diferent, amb unes prioritats globals diferents, hauria construït un model sanitari diferent. Tenint present, també ho va dir Trias i ho diu Pujol cada vegada que en té ocasió, que la construcció del model sanitari d’aquest país i en general la construcció dels fonaments de l’estat del benestar a Catalunya, després del franquisme, no es podia fer tan sols des del govern de la Generalitat, per molt que aquest govern ho volgués liderar, sinó que exigia, i va obtenir, la complicitat d’ajuntaments, diputacions, societat civil i altres institucions, governades sovint per partits diferents i fins i tot antagònics.
Òbviament, Xavier Trias deia això en aquell acte amb orgull, convençut que el seu model era el bo i que a més el van implementar bé. Segurament hi ha qui ho discutiria i hi ha qui ho defensaria. Hi ha qui creu que hi havia altres models millors o simplement diferents o amb altres prioritats polítiques. Hi ha qui creu també que aquells governs no van arribar a crear en la realitat d’una manera prou efectiva el model que defensaven en teoria, per manca de recursos o de voluntat o de capacitat. Trias deia que els catalans estàvem orgullosos de la nostra sanitat, i crec que això és cert. És un debat important, mirant el passat, però el que em sembla més important del que va dir Trias no és el balanç sanitari del pujolisme, per dir-ho així, sinó la que a mi em sembla una molt lúcida posada en relació entre model de sanitat i model de país. Perquè el model de sanitat no és només fer hospitals. Tampoc és només, sent-hi el més important, que l’accés a la sanitat sigui més o menys universal i gratuït. El model sanitari està vinculat també amb el model d’ensenyament superior, amb la formació i atracció del personal sanitari. Està vinculat amb les prioritzacions pressupostàries i, per tant, amb l’atribució de recursos econòmics i humans. Està vinculat amb les polítiques laborals i salarials. Està vinculat, com dèiem, amb la visió equilibrada del territori. Està vinculat amb les actituds respecte a la població nouvinguda i sobre la població més desafavorida. Està vinculat amb el bon funcionament de l’ascensor social. Està vinculat amb l’existència en paral·lel d’un món important i sovint excel·lent de sanitat privada. I està vinculat fins i tot amb les polítiques lingüístiques, en el nostre cas amb el paper real del català, amb la possibilitat o no de viure plenament en català també dins de l’àmbit sanitari.
Això ens porta a fer-nos preguntes també de present i de futur, no tan sols de balanç. Si la sanitat és com hauria de ser el país, veure com està la sanitat és també treure un retrat molt fidel de com està el país. I la pregunta seria si aquest sistema sanitari català, del qual estem orgullosos, es manté, millora o recula. Sabent que mantenir i només mantenir és una manera de recular. Si la nostra sanitat té els recursos humans i materials que necessita. Si estem resolent bé la qüestió de la formació i d’atracció de professionals sanitaris. Si considerem significatives –jo crec que ho són i no tan sols des del punt de vista lingüístic- les queixes que han crescut sobre la facultat de relacionar-se en alguns casos amb el món sanitari en català. Si estem fent les prioritzacions correctes per al model de país que volem tenir. I també, en definitiva, si tenim clar aquest model de país. O si l’hem canviat, i per quin altre model.
Un polític enretirat em deia fa un temps que el país anava bé, però que hi havia dues coses que no anaven prou bé –la política i l’ensenyament- i una que començava a presentar senyals d’alarma: la sanitat. Em va semblar preocupant. Perquè –seguint la frase de Trias, més enllà del debat sobre la història de la gestió sanitària en les darreres dècades- un país té la sanitat que correspon al model de país que ha triat. Doncs agafant la mateixa frase i donant-li la volta, si la sanitat no va prou bé, és el país el que no va prou bé.
