De tot això del Pedro Sánchez és difícil empassar-se que no conegués el que és Espanya. De fet, n’ha format part. És curiós que un suposat socialdemòcrata se sorprengui per com les gasta l’Estat espanyol, perquè si normalment els Estats tenen mala llet, l’espanyol una mica més. Al capdavall, llevat d’un breu període dins de la Segona República, la dreta espanyola ha dominat tots els ressorts del poder sense complexos, amb ganes i sovint amb un sàdic entusiasme.
L’esquerra espanyola que treia el cap als anys trenta va ser enterrada a les cunetes, als camps de batalla, als murs de la repressió i a l’exili. Tant va ser així, que en el pacte de debilitats que va suposar l’acord de la transició va acreditar l’atemoriment de l’esquerra. De fet, una emblemàtica vinyeta de Quesada en plena transició, ensenyava un Santiago Carrillo dient “sí a la bandera, a la monarquia, a l’església, a les bases i a la unitat de la pàtria” mentre la seva parròquia li replicava un “Macho, deja algo para Fraga”. Possiblement és el millor resum de l’acomplexament de l’esquerra espanyola davant l’agressivitat de la dreta visigòtica que sempre ha bellugat els fils de l’Estat.
Després del pacte de debilitats que perllongava dissimuladament el règim del 39, -només cal recordar que no es va fer cap purga- el socialisme, amb el pacte previ del deep-state, va exercir el poder. Però això sí, amb un respecte i lloança a la restauració borbònica, amb el dopatge general que suposava el desplegament de la socialdemocràcia del benestar que, fins i tot, podia comprar algun dels més fervents seguidors dels “27 punts de la Falange”. Una manera de fer que no va posar en dubte res ni va emmirallar la història i sense una simple comissió del Perdó que fes passar per alguna tribuna pública els dirigents més sanguinaris del franquisme.
Quan el Procés va posar davant del mirall la restauració borbònica, Espanya es va xarbotar i l’esquerra acomplexada -de liberals a Espanya, no n’hi ha pas- va mirar cap a un altre cantó. Ara des de Madrid, la biosfera mediàtica i política ja apunten que la decisió de Sánchez és perquè la legislatura està bloquejada per les exigències dels independentistes de Madrid. És a dir, que si tingués garantida l’estabilitat, no hauria signat la carta que va signar. És a dir, la culpa torna a ser, dels catalans. Potser Sánchez no tenia prou calibrat el que és Espanya -ho dubto-, alguns catalans ja fa anys que sabem el pa que s’hi dona.
