Espanya és un Estat amb un gran complex d’inferioritat, i aquest complex l’empeny a fer quixotades que freguen l’esperpent. L’AVE és una quixotada, sí. Però no fa riure, perquè té un preu en vides humanes. Per començar, la construcció de l’AVE no va respondre a cap estudi científic que n’avalés la rendibilitat, tant econòmica com funcional. Cap estudi seriós no l’avalaria! La construcció de l’AVE respon a una malaltissa obsessió nacionalista ancestral: la unitat d’Espanya amb Madrid com a centre neuràlgic de la vida de tots aquells que Espanya denomina espanyols, encara que no ho siguin ni ho vulguin ser. ‘Imposar’ és el verb que millor la defineix. Espanya porta la imposició als gens. L’AVE, una obra feta ‘por cojones’, n’és el millor exemple. El problema és que les coses, i encara menys els trens, no funcionen ‘por cojones’, i delegar en els genitals la tasca del cervell té mal averany. Però el complex d’inferioritat necessita ser apaivagat, i Espanya, contra tota racionalitat i sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, va impulsar l’AVE, un xuclador de diners destinat a mostrar opulència espanyola davant del món. Una opulència que s’ha revelat tan falsa com els colossals decorats que Griffith va construir per recrear la imperial Babilònia a “Intolerància”, obra mestra del cinema mut sobre el fanatisme humà.
Aquells decorats i l’AVE tenen, a més a més, una altra cosa en comú: el seu final. Griffith va fer una pel·lícula meravellosa, però no va tenir en compte la viabilitat del projecte ni els interessos del públic i es va arruïnar. Va ser un fracàs tan gran, que d’aquells decorats no en resta ni una estella, i del metratge original només se n’ha salvat una part que, per sort, ha estat restaurat digitalment i es pot veure a la Filmoteca de Catalunya. L’AVE és una altra ruïna. La folla obsessió d’Espanya per semblar allò que no és ni serà mai, l’ha dut a abocar milers i milers de milions d’euros en un tren impossible. Impossible en la seva concepció i impossible en la seva rendibilitat. I, tanmateix, no ho admetrà mai, això, perquè al cap només hi té una cosa: Espanya, Espanya, Espanya. És en nom d’aquesta dèria que Espanya posa la construcció de vies i més vies d’AVE per damunt de la seguretat. Ni tan sols la vida dels espanyols val més que Espanya. La seguretat de les seves vides, talment com si fossin soldats, la sacrifica als anhels de grandesa del Regne. Mani la dreta o mani l’esquerra, tant hi fa Climent com Climentó, la patologia sempre és la mateixa: Espanya. Una nació que mai no ha existit.
Per si fos poc, la Fiscalia Europea ha detectat un frau en l’ús espanyol dels fons europeus que s’havien de destinar a manteniment, renovació, senyalització i comunicació per millorar la seguretat de l’AVE Madrid-Sevilla i n’investiga les comissions que es cobraven per l’adjudicació de contractes, cosa que revela un nivell de corrupció d’Estat veritablement escandalós. Mentrestant, el 2024, l’aleshores ministre de Transports, Óscar Puente, deia: “El tren viu a Espanya el millor moment de la seva història. Ho repetiré per si no m’han sentit bé: el millor moment de la seva història”.
Els fets no desemmascaren només la fatxenderia d’aquestes paraules, també mostren les tràgiques conseqüències de la ‘cerrazón’ espanyola. Quina paraula més horrible, ‘cerrazón’. I que horribles les seves conseqüències. Perquè ha estat la ‘cerrazón’ nacionalista espanyola, delerosa de “coser España”, com va dir la ministra Magdalena Álvarez (PSOE) el 2008, “para que nos sintamos más españoles a través de la alta velocidad”, el que ha dut els governs d’aquell país a abandonar la seguretat per poder finançar la construcció de noves vies. Tan obsedits estan en això, que s’han posat a construir 700 quilòmetres més de via que, sumats als 4.000 que ja hi ha, s’acostin a la xifra de 5.000. Sembla increïble: milers de milions d’euros abocats follament a un tren imperial amb estacions que tenen una mitjana de dos passatgers per dia!
I d’on surten aquests diners? Doncs deixant de banda l’espoliació fiscal de 28.000 milions d’euros anuals que pateix Catalunya, hi trobem Rodalies, un servei tercermundista, infame, vergonyós, obsolet i mancat de tot –de tot!– que menysprea i maltracta sense cap mena d’escrúpol els seus 110 milions d’usuaris anuals i que escanya greument l’economia catalana. Només cal mirar els diners abocats per apropar València a Madrid i desconnectar-la de Barcelona. És per aquesta raó que els trens que enllacen València amb Barcelona són la meitat dels que enllacen València amb Madrid, i també ho és que Barcelona i València, els dos grans motors de l’arc mediterrani, veuen entorpida la seva connexió natural, econòmica, lingüística i cultural.
Però com que amb l’abandonament de Rodalies i dels trens Regionals que connecten Catalunya amb el País Valencià no n’hi ha prou per mantenir el monstre que han creat, han agafat els diners que corresponen al manteniment i a la seguretat de la xarxa ferroviària i els han abocat a l’expansió de l’AVE. I si a això hi afegim la discutible qualitat del material i del rigor que hi dediquen, la situació posa els pèls de punta. Recordem que els informes dels pèrits denuncien greus defectes estructurals a les vies de l’AVE en instal·lacions que no tenen ni tan sols un any (!). Doncs, així i tot, els trens van amunt i avall com si res no passés. No és estrany que la gent tingui por de pujar a un tren espanyol.
Les conseqüències de la ‘cerrazón’ espanyola les coneixem prou bé: dos gravíssims accidents en només nou mesos de diferència aquest 2026: el d’Adamuz, el 18 de gener, amb 46 morts i 292 ferits, i el d’Urda, el 28 d’octubre, amb 69 morts i més de dos-cents ferits. L’AVE és insostenible, l’AVE no es pot mantenir, l’AVE és un cataclisme econòmic que té greus conseqüències en la vida de les persones, perquè les fereix o les mata. El nacionalisme ferroviari espanyol mata. Mata sense pietat: 115 morts en només 9 mesos. Tots víctimes de la ‘cerrazón’ espanyola. Malgrat això, creu algú que, com demana el sentit comú, Espanya farà un replantejament? Ni en somnis! Si una cosa té la ‘cerrazón’ és que no recula mai. Comparteixo plenament, per tant, la lúcida reflexió d’Octuvre.cat: “El problema de fons de l’AVE no és el manteniment, ni la inversió, ni els errors humans. El problema de l’alta velocitat espanyola és, precisament, que és espanyola. No és un accident. És Espanya”.
