El passat divendres vaig assistir atònit a la roda de premsa que van oferir el ja exconseller de l’Interior, Joan Ignasi Elena, i els màxims comandaments dels Mossos d’Esquadra per donar detalls de l’operatiu fallit que van fer per detenir el president a l’exili, Carles Puigdemont, en el seu retorn a Catalunya. Va quedar clar que el seu objectiu era detenir el líder de Junts i que havien preparat un dispositiu que no va funcionar. El dispositiu inicial, pilotat personalment pel mateix Elena i el comissari en cap dels Mossos, Eduard Sallet, ho fiava tot a un acte: que Carles Puigdemont s’entregués per ser posat en mans del jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, que es nega a aplicar la llei d’amnistia aprovada pel Congrés. Per aconseguir l’objectiu, es va muntar un dispositiu al Parc de la Ciutadella, amb 602 efectius mobilitzats, que esperava, o això semblava, l’enemic públic número u. No ho van aconseguir, i després els Mossos van posar en marxa una operació gàbia que ningú va entendre, perquè era el mateix dispositiu que es va activar per capturar un terrorista fugit durant els atacs terroristes del 17-A del 2017, just ara farà set anys.
Però el pitjor, si encara es podia fer pitjor, va arribar l’endemà amb una reacció en calent. Dues hores i mitja de roda de premsa que va iniciar Elena amb una valoració política dels fets, carregant contra el líder de Junts. Un pot estar d’acord, o no, amb les declaracions d’Elena, que va parlar de “comportament impropi” del líder de Junts, d'”atac” a Esquerra per col·locar-la “fora del front de l’independentisme”. Al cap i a la fi, el que fins fa tres dies era conseller de l’Interior ostentava un càrrec polític i, com a tal, fa les valoracions polítiques que considera oportunes, encara, i cal subratllar-ho també, que no estiguin en sintonia amb el seu partit. Dies abans que Puigdemont fes acte de presència a Arc de Triomf de Barcelona, i posteriorment s’esfumés per tornar a Waterloo, la secretària general d’Esquerra, Marta Rovira, va manifestar que Puigdemont no s’havia de “deixar detenir”. “Quin sentit polític té que el detinguin després de batallar tant des de l’exili perquè la detenció no es produís? Per què s’ha de deixar detenir? En què ha consistit la lluita a l’exili que hem fet plegats?”, es va preguntar.
Però el plat fort del dia va arribar amb la intervenció inicial de Sallent, i les posteriors explicacions a preguntes dels periodistes. El comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, per molt emprenyat que estigui, com ell mateix es va encarregar d’evidenciar públicament, s’ha de contenir i no pot fer les valoracions polítiques i molt menys les desqualificacions que va fer. Un llenguatge impropi d’un policia que ha de mantenir un decòrum institucional cap al 130è president de la Generalitat, i no referir-se a ell com “el senyor Puigdemont”. A més, va argumentar que es va activar l’operació gàbia per l'”alarma social” que s’havia creat. Quina alarma social? També va defensar l’ús del gas pebre contra manifestants perquè “feia temps que no teníem aquest nivell de violència”. Quin nivell de violència?
A més, Sallent va sortir amb evasives quan se li va demanar detalls de l’operatiu com perquè no el van detenir quan ho van poder fer. També va admetre que no tenien coneixement que Puigdemont portava des de dimarts a Barcelona -com va revelar el secretari general de Junts, Jordi Turull-, que no el van detectar perquè si no l’haurien detingut, i que encara l’estaven buscant perquè no es creien que el president a l’exili estigués a Waterloo. I també va atacar els policies, els seus companys, que ofereixen protecció a Puigdemont en el seu període de vacances, un fet que el cos en té coneixement des de fa temps. Ni tan sols va ser capaç d’explicar quines accions tenien en marxa per trobar Puigdemont si, com ell mateix va dir, es pensaven que encara estava a Catalunya. Però Puigdemont estava a Waterloo.
“Estem tocats, necessitem girar full”, admetia un representant sindical dels Mossos hores després que els cossos de seguretat espanyols, a través del Ministeri de l’Interior, s’hagin tret de sobre qualsevol responsabilitat i hagin assenyalat directament els Mossos d’Esquadra per no detenir Carles Puigdemont. Afirmen que els seus controls no el van detectar a la frontera i que els Mossos no van reclamar la seva col·laboració tot i que els van oferir. Els cossos de seguretat espanyols aprofiten qualsevol situació per llençar els Mossos a la foguera, on, també cal dir-ho, s’hi han posat tots sols després d’un operatiu i sobretot una roda de premsa que s’estudiarà a les facultats de comunicació com a exemple del que no s’ha de fer mai. I sospito que apuntar a Puigdemont no salvarà Sallent. El primer que ha fet el nou president de la Generalitat, Salvador Illa, juntament amb la consellera d’Interior i Seguretat Pública, Núria Parlon, és visitar el Complex Central dels Mossos d’Esquadra, per calmar els ànims i apartar-los de la “confrontació política”, però amb això no n’hi ha prou. Ha passat una setmana i encara no hi ha hagut cap cessament per un operatiu sobredimensionat i unes declaracions impròpies d’un comandament policial. I per allunyar els Mossos de la “confrontació política” cal prendre decisions com més aviat millor. Illa i Parlon ja tenen sobre la taula la primera patata calenta, heretada del Govern de Pere Aragonès.
