La votació congressual entre els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya, aquest passat dissabte, ha regalat dues sorpreses i dues obvietats. Anem primer a les obvietats, que han seguit les previsions més o menys assumides i que no cal comentar gaire. D’una banda, la candidatura d’Oriol Junqueras, Militància Decidim (MD), ha estat la més votada i ha quedat en primer lloc. Hi ha ben poc a dir, sobre això, en tractar-se de l’opció lligada al fins fa poc president del partit, que ha mantingut el càrrec durant 13 anys, que ha passat per la presó i encara és una persona reverenciada i amb una gran xarxa de lleialtats dins de la formació. D’altra banda, la segona i tercera posició han estat per a les altres dues candidatures, la Nova Esquerra Nacional inspirada per bona part de l’anterior cúpula, i la renovadora Foc Nou. Ben pocs sobresalts, doncs, en l’ordre i en les magnituds del suport per a cada grup.
Anem a les sorpreses, doncs, que ens ofereixen més pistes sobre el que està passant al partit degà de Macià i Companys. Crida l’atenció, i molt, que la candidatura de Junqueras no hagi superat el llistó del 50% de vots. Naturalment, el mateix líder i la gent del seu equip han expressat una enorme satisfacció pel desenllaç, per la importància d’obtenir la primera plaça, per la distància que els separa dels altres i tal i tal. En realitat, però, el seu desengany és ben fort i la novetat és prou més impressionant del que confessen els seguidors d’aquesta agrupació al voltant del dirigent carismàtic. Sembla, d’entrada, que el carisma ja no és el que era, que la paraula de Junqueras ja no és tan inqüestionable i que haurà de suar de valent si volen guanyar la segona tanda amb un resultat inapel·lable. S’han acabat les decisions i votacions a la búlgara.
Per primera vegada, el lideratge de Junqueras ha estat obertament qüestionat i seriosament disputat. Fa escassament uns mesos, això hauria estat del tot impensable. I la sensació és que el president d’ERC no va acabar de mesurar del tot bé les seves forces quan van decidir a la primavera desencadenar la singladura actual. En privat, els homes de MD confessaven que esperaven obtenir un resultat aclaparador al voltant del 60% o fins i tot 70%. El revés psicològic, per tant, ha estat rotund i ha obert una finestra d’oportunitat que ni Junqueras ni els seus, i de fet tampoc bona part dels observadors neutrals, no havien plantejat. Junqueras pot dir que ha guanyat, però la realitat és que no ha guanyat, simplement s’ha classificat per a la final amb el millor balanç. Aquest fet gira com un mitjó la percepció dels fets; no hem vist una escombrada confortable per a l’ídol, hem assistit al primer plebiscit perdut pel dirigent contestat.
La segona sorpresa ha estat la irrupció de la candidatura de Foc Nou a l’escenari. Ja poden els analistes experimentats insistir que un 12’6% és molt poc. En un partit com ERC, que a les darreres eleccions catalanes va obtenir un 13,8% dels vots, dir que proporcions d’aquestes són ridícules és una gran temeritat. Si una xifra és insignificant, llavors l’altra també ho hauria de ser. La veritat és que l’aventura dels fogosos, amb tocs certament romàntics, ha estat notable; en poques setmanes han reunit un 6% dels avals totals, i a l’hora del vot han més que doblat la xifra. Sense promeses, càrrecs, estructura, diners o xarxa de feligresos incondicionals, ha tingut prou força per a canviar del tot les normes del joc. Ara Foc Nou es troba en una posició determinant, amb la possibilitat d’influir en el futur d’Esquerra i qui sap si del país.
Mirant enrere, i havent format part personalment de l’opció eliminada, crec que ara ja puc dir que la irrupció de Foc Nou ha transformat del tot el terreny de joc. Sense la presència d’aquests tercers en discòrdia, és més que probable que Junqueras s’hauria imposat a la primera volta i ara ja s’hauria acabat el bròquil. A més, el soroll sobre campanyes B i altres males pràctiques, així com la personalització extrema de les disputes, han anat cedint a poc a poc a debats més de fons sobre els pactes amb el PSOE, la independència i l’assemblearisme. Es va començar denunciant uns lamentables cartells sobre l’Alzheimer, i s’ha acabat parlant de militants que sortien de l’armari, insistint que ells també havien apostat en contra de la investidura d’Illa. La campanya, immersa en una competició entre furiosos aspirants a la renovació, ha estat un repudi en tota regla a les decisions d’ERC dels darrers tres o quatre anys. I s’ha gestat un miracle increïble; tothom estava d’acord que les coses s’havien fet de pena, però era culpa de la divina providència, atès que cap dels que hi eren se’n recordava d’haver-hi estat.
No sabem què passarà a partir d’ara. Tothom haurà de treballar de valent. Junqueras haurà d’entomar l’ensopegada i provar d’alçar-se, Godàs i la Nova Esquerra hauran de sumar allò que no acaba de sumar, i el petit Foc Nou haurà d’estar a l’altura del paper de gran que el destí li ha donat. Passi el que passi en la segona votació definitiva, ha començat una nova era per a Esquerra, i potser per al país. No sabem com serà de ràpid el canvi. El que no ofereix cap ombra de dubte és que ja res no serà el que solia ser. Com diria el mateix Junqueras (i Churchill en el seu moment), no sabem si això és el final, ni tan sols si això serà el principi del final, però és indubtable que estem assistint al final del principi.
