No descobrim res si afirmem que la sensació popular és que Barcelona ha esdevingut un immens “campi qui pugui”. Allà s’hi troben (o s’hi amunteguen) turistes, carteristes, indigents, narcotraficants, xarxes de prostitució, drogoaddictes en estat catatònic, okupes, membres de qualsevol màfia que pugui fer l’agost amb el turisme i uns pobres veïns que són els espectadors d’aquest poti-poti que veuen irreversible. Si, a més a més, afegim l’escenari dantesc de l’habitatge, és normal que els barcelonins es preguntin desesperats: “Com hem arribat fins aquí”?
Al marge de la desgràcia que suposa no ser la capital d’un estat independent, cal que mirem cap a casa. Escodrinyem als “nostres” també. Al cap i casal, s’ha instal·lat fa una pila d’anys un model hegemònic i pervers on el turisme de masses, i el sector serveis que se’n deriva, provoca una importació de mà d’obra barata disposada a treballar en condicions que la gent del país no està disposada a acceptar.
Tenim unes elits econòmiques a Barcelona, que en forma de lobbies, són els impulsors i responsable d’aquest model econòmic i social el qual, naturalment, ha estat apadrinat i tolerat pels diversos governs municipals. Alerta, i per tal que no se’m malinterpreti: és clar que estic a favor que tothom es guanyi la vida i faci diners. Aquells que aixequem la persiana cada matí no som anticapitalistes. Ara bé, ni jo ni molts dels meus conciutadans, som tan rucs per no veure que aquests poders fàctics capitalins volen fer els diners a cabassos abans no s’assequi la mamella.
Aquest paradigma col·lapsa el sistema (habitatge, sanitat, infraestructures…) i empobreix les classes mitjanes de la ciutat que hem de tocar el dos perquè no podem viure-hi. Així tindran la ciutat que volen: turisme massiu tot l’any, estrangers rics que compren els pisos i una immigració que els fa de minyona, que viu en guetos i que mai no s’integrarà. Ni tampoc protestarà ni s’organitzarà per defensar els seus drets laborals. Simplement perquè els sous de misèria que cobren aquí, són una fortuna en els seus països d’origen.
La consolidació d’aquest model roí, fomenta l’arribada de desenes i desenes de milers de persones per alimentar la seva indústria tot generant, al mateix temps, el creixement d’un altre sector: el tercer sector. El qual, sovint, no és res més que una gran menjadora de la partitocràcia. Volem proves? Només cal mirar l’escàndol monumental de les presumptes adjudicacions irregulars de fins a 2000 milions d’euros a la DGAIA.
Tot plegat, tenim unes elits econòmiques barcelonines i una casta política que es retroalimenten mútuament per consolidar aquest model que està trinxant la societat de la capital i de la nació en general. Amb l’estil del tafur, en canten les excel·lències i sembla que els nostres fills no puguin aspirar a res més que no sigui fer de cambrers o taxistes. Però als farsants sempre els acabem veient el llautó.
Fa només tres setmanes, la Cambra de Comerç de Barcelona, va avisar que la renda per càpita a Catalunya (també Barcelona, és clar) està estancada en els mateixos nivells de fa vint-i-cinc anys. Apa! Ara resulta que el turisme massiu, les copes Amèrica, els Airbnb, els festivals de tota mena, les ampliacions de l’aeroport i tota la fanfàrria que han anat venent, per acabar essent Barcelona més pobra que Múrcia. Hem fet un pa com unes hòsties.
