Quan va començar la guerra d’Ucraïna, no tan sols amb l’última invasió russa, sinó fins i tot abans al Donbàs i a Crimea, una possible definició del conflicte era dir que aquesta era una guerra per veure on s’acabava Europa, quina era la seva frontera oriental. No pas la frontera geogràfica, sinó la geopolítica, que ha variat moltes vegades al llarg de la història. I darrere de la frontera geopolítica hi van altres fronteres de geografia humana: econòmiques, militars, culturals, jurídiques… A quina banda de la frontera havia de quedar Ucraïna? A quina estava Bielorússia? A quina volia estar Geòrgia, posem per cas? Quina no volien tronar a traspassar Letònia, Lituània o Estònia, però també Finlàndia? Suècia o Polònia estarien ja clarament i per sempre a aquesta banda de la frontera europea? S’hi sentien segurs? A més de ser una carnisseria horrible, la guerra d’Ucraïna era i és d’una extraordinària transcendència històrica. I representa un intent molt seriós de revertir el resultat de la guerra freda, que va acabar de fet amb la derrota Rússia (i amb la fi de la Unió Soviètica)?
Per il·lustrar aquesta naturalesa de la guerra d’Ucraïna com a un intent de determinar per la força on s’acaba políticament Europa en el seu flanc oriental, serveix d’una manera molt gràfica el que ens va explicar Svetlana Aleksiévitx, la lúcida Premi Nobel de Literatura en llengua russa, filla de mare ucraïnesa i pare bielorús. Gran cronista de la fi de l’imperi soviètic i perseguida per Putin. Deia Aleksiévitx que si tu surts al carrer a Barcelona, a París o a Roma i preguntes a una persona a l’atzar què és, el més probable és que la resposta sigui “Soc català –o espanyol o francès o italià- i per tant soc europeu”. Si tu fas la mateixa pregunta a l’atzar als carrers de Moscou, la resposta més probable seria “Soc rus i, per tant, no soc europeu”. Mentre que si fas la pregunta a Kíiv, tens moltes probabilitats de trobar la resposta: “sóc ucraïnès, i per tant vull ser europeu”. Zelenski ens apareixia així com l’encarnació política d’aquesta vocació europea d’Ucraïna. De la Ucraïna que estava disposada a lluitar per quedar a aquesta banda de la frontera d’Europa. Que no volia quedar a l’altra banda de la frontera, en una reconstrucció sense la coartada del comunisme de l’imperi rus dels tsars i de Stalin.
Però quan a començament de la guerra d’Ucraïna dèiem que estava en joc on quedaria situada la fonera oriental d’Europa, donàvem per suposat que aquesta seria també la frontera del que anomenàvem –i encara anomenem- el món occidental i que aquest era el veritable bloc geopolític que s’estava jugant els seus límits territorials. Durant moltes dècades, hem parlat del bloc occidental com el que està format fonamentalment per l’Amèrica del Nord i Europa. Un bloc de matriu cultural i ideològica europea, però que ha estat liderat des del segle XX pels Estats Units. En la guerra freda, el bloc occidental s’agrupava militarment en l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, l’OTAN, subratllant això que el bloc geopolític cavalcava entre dos continents. A l’altra banda, l’organització militar era el Pacte de Varsòvia, la ciutat que representava llavors la posició més avançada del bloc oriental, mirant cap a Europa (i contra el bloc occidental). La frontera est que es jugava a territori ucraïnès –però amb possibles repercussions a altres territoris- no era sols entre Europa i Rússia, sinó entre el món occidental i el món oriental sota influència russa. I en aquest sentit, tot i ser realment la frontera possible de la Unió Europea, era també la frontera possible de l’OTAN. Dues realitats conceptualment però també geogràficament diferents.
Ara, amb la tornada desacomplexada de Trump al poder dels Estats Units, la primera acció transcendental que ha fet en política exterior ha estat arribar a acords amb Putin, que en la pràctica signifiquen no tan sols consagrar les conquestes territorials russes a Ucraïna, sinó sobretot tancar-li als ucraïnesos la porta d’Occident als nassos. La desautorització de Zelenski que fa Trump, amb arguments cedits per Putin, és de fet la desautorització d’aquella voluntat ucraïnesa de quedar a aquesta banda de la frontera. I per què Trump renuncia gairebé de franc a mantenir Ucraïna a aquesta banda de la frontera? Doncs perquè de fet ja no és la seva frontera, i no té per tant cap interès a defensar-la ni en pagar la seva defensa. Encara és la frontera d’Europa, però ja no és la frontera d’occident.
Per Trump, el concepte d’Occident que ha estat en vigor durant les darreres dècades, Europa més Amèrica del Nord amb lideratge dels Estats Units (un lideratge que significava un compromís militar i econòmic, com va demostrar la intervenció americana en les dues grans guerres europees i després el pla Marshall) ha deixat d’existir. Occident ja no és un bloc. Els Estats Units va per la seva banda, no se sent compromesa a Europa, els europeus ja s’espavilaran en la seva defensa i només tenen interès com a mercat potencial per a la producció americana, i els antics aliats no han passat a ser enemics, però sí probablement competidors desiguals. Si no creus en Occident, no t’importen les fronteres d’Occident. Són només les fronteres europees. Cosa dels europeus. No les fronteres del bloc liderat pels americans. L’interès dels Estats Units és jugar la seva partida d’escacs amb Rússia i sobretot amb la Xina. Europa no és un jugador, en aquesta partida,. És un dels taulells, com a molt.
Vist des d’Europa, això és un desastre en tots els sentits. No se sap on s’aturen les ambicions russes, però en qualsevol cas estan sortint reforçades de la guerra d’Ucraïna. També en surten reforçats, amb Putin, els mètodes utilitzats. I Europa no té, davant seu, el paraigua dels Estats Units, defensant-la i pagant la seva defensa. La factura política i econòmica serà enorme, fins al punt de poder posar en perill el model de societat europeu. L’impacte d’aquest nou marc en la política interna dels estats d’Europa ja s’està notant –a Alemanya, per exemple- i més que es notarà.
Davant d’això, des d’Europa cal assenyalar la responsabilitat de Trump i d’aquesta mena de nacionalisme aïllacionista i histriònic que mata Occident per posar Amèrica primer. Cal assenyalar també la culpabilitat de Putin i del nacionalisme imperialista i autoritari que ell representa a Rússia, ofegant una tradició que sempre ha existit en el món intel·lectual rus de mirar cap a Europa i la llibertat. Però cal assenyalar també la responsabilitat dels mateixos europeus, que han anat banalitzant i aigualint el procés esperançador de la unitat europea i que han corcat des de dins els fonaments ideològics d’aquest món occidental que hi va néixer i a la qual pertany fins ara, culpabilitzant-lo de tot. Trump està trencant Occident. Putin ho celebra. I Europa surt a empentes del centre actiu de l’escenari geopolític mundial, sense haver sabut aprofitar ni agrair el temps que se li ha donat per construir-se, enfortir-se i evitar la insignificança. El dubte és si encara és –som- a temps d’aturar-ho i si hi era el tremp, la convicció i el lideratge per fer-ho.
