Passarà bastant de temps fins que tinguem una idea exacta del volum del frau continuat al voltant de la gestió de la DGAIA, un organisme que s’ocupa d’unes funcions tan sensibles com la protecció als menors i la tutela dels més desprotegits, dels que han patit abusos o no tenen ningú que se’n responsabilitzi. No sabem els diners que s’han escolat per allà, però tot indica que en són molts perquè, com ha assenyalat la Sindicatura de Comptes, “l’any 2019 un pis assistit tenia de despesa mitjana, per expedient i any, 36.000 euros, i l’any 2020 es dispara fins a 56.000”. Un increment sense justificació possible. De la mateixa manera que la mateixa Sindicatura ha constatat que “una primera acollida l’any 2018 costava 15.077 euros i, dos anys després, passava a costar 55.672 euros”.
Tot apunta al fet que la desviació de diners pot tenir proporcions enormes, fins al punt que l’Oficina Antifrau de Catalunya ha hagut de protegir policialment un dels principals denunciants d’aquesta estructura amb tentacles a un grup d’empreses vinculades al que s’anomena tercer sector, societats que reben grans quantitats de diners públics amb finalitats -suposadament- socials. Els indicis apunten clarament a què aquests sobrepreus i la manca general de control han estat una manera fàcil de convertir diners públics en privats, fora de control i beneficiant un grup de personatges amb contactes privilegiats a l’administració.
Continuarem parlant-ne, com anem fent des d’aquest diari. Però, d’entrada, hi ha una responsabilitat política que no podran defugir els màxims responsables institucionals d’aquest desgavell que tot indica que encobreix una corrupció sistèmica. Una direcció general, la DGAIA, que ha estat bàsicament en mans d’ERC. El silenci clama al cel i hi afegeix un cost moral.
