El camí cap a la independència no es guanya només als parlaments o als carrers, sinó, crucialment, a la ment col·lectiva. La darrera dècada ha evidenciat un problema intern estructural dins del moviment independentista català: la persistència d’un bonisme crònic i un complex de ser català que paralitzen l’acció efectiva i la sobirania mental. Estem esgotats. No només pel Procés, sinó per la constant fatiga moral. Després de deu anys d’efervescència, el moviment processista/independentista català s’ha consolidat en una posició mental perillosa: la de la víctima eterna que basa la seva identitat política en l’anècdota, en el gest i, sobretot, en el plany.
Si ets independentista has de deixar de ser una ONG moral i començar a actuar com un Estat en potència: fred, calculador i centrat en la defensa estricta dels seus interessos i recordem que l’estat no és una cosa aliena, al núvol, el formem tots i cadascun de nosaltres.
Hem après a excel·lir en el gest simbòlic i en l’autocomplaença moral, però hem fallat en la proactivitat pragmàtica. Aquesta dinàmica es manifesta de dues maneres preocupants. D’una banda, les lliçons de moral a tot el món: la dèria a oferir constantment lliçons de moral i justícia universal als altres ens porta a una posició de superioritat moral que, en el món real, no aporta cap benefici, sinó que genera reticències, sobretot si considerem la manifesta ineptitud a l’hora de resoldre els nostres problemes interns. El sistema internacional no busca amics moralment purs, sinó socis fiables i interessats. D’altra banda, hi ha també la paràlisi de l’estat utòpic: molts actors del moviment semblen viure amb la convicció que, una república per se resoldria automàticament tots els problemes. Aquesta fetitxització de la república, crec que només per la simple intenció de diferenciar-se (la) de la monarquia borbònica, condueix a una passivitat perillosa: es creu que no cal fer cap pas substancial o arriscat en la construcció d’estructures reals i sòlides de govern fins que no arribi l’instant de la proclamació d’una república màgica. Em pregunto: no es pot definir el sistema de govern un cop lliures en una assemblea constituent? No podem tornar a ser només Principat de Catalunya? La dita catalana de “el nom no fa la cosa” és molt vàlida en aquest cas, però serà determinant per això prescindir dels nostres complexos col·lectius i fer-nos la pregunta: a què estem disposats a escala personal per aconseguir la llibertat, la de veritat i no la low cost que els partits processistes i les entitats van inocular de manera molt eficient –malauradament– en l’ideari col·lectiu?
Hem confós l’ètica amb l’estratègia. Hem desenvolupat una mena de drogodependència del bonisme, la fantasia i la superioritat moral. Aquesta dinàmica perpetua el complex de ser català: la sensació d’anar sempre a remolc, d’haver de demanar permís, d’haver de plorar i sentir-se abusat per tal de generar cohesió interna. El drama emocional substitueix l’acció política adulta i l’estratègia freda. Aquesta obsessió de sentir-nos abusats, poca cosa i minoritzats és l’enemic més gran de la sobirania. Per què? Perquè ens manté en una permanent dinàmica reactiva. Sempre anem a remolc, i això és el reflex d’un profund complex d’inferioritat política.
Per aconseguir la independència, cal trencar aquest cicle i adoptar la mentalitat d’estat existent, ocupat però existent, no la de l’aspirant a la llicència moral que, sincerament, no li interessa a ningú que no sigui col·laboracionista espanyol.
El dilema actual, la naturalitat identitària vs. mite: deixar de banda l’obsessió per la recuperació mítica d’un passat utòpic com fan les noves tendències que tenen, però, un veritable interès que res no canviï. La tasca és construir una sobirania moderna i viable d’acord amb el nostre passat gloriós i la nostra identitat real: el territori del Principat, la llengua catalana i l’aranès, i la capacitat econòmica actual. Això significa actuar d’una vegada, amb fets i polítiques individuals, col·lectives i de govern, com si la unitat territorial i lingüística fos la cosa més natural (i important) del món, sense demanar permís a Madrid o a París ni preguntar si Europa ens mira o si un potencial estat nació que ens pot donar suport té un govern d’un color o d’altre.
Pragmatisme sense bonisme: el pragmatisme no és cinisme, és supervivència. Hem de defensar els nostres interessos. El suport extern ha de ser selectiu, no moralista. Cal demostrar que una Catalunya independent és un soci previsible, un contribuent net a la seguretat europea i un actor que protegeix els seus propis interessos, com fan tots els estats.
Catalunya és verb, no pas substantiu, voleu deixar a banda discussions estèrils, autonomistes, grolleres, incultes, vulgars, tercermundistes i centrar-vos a construir-nos entre tots, allà on siguem, un estat per a la nostra nació, amb originalitat, amb il·lusió, com volem sigui la nostra nació els pròxims 150 anys i no fer-nos còpies tosques d’altres estats siguin veïns o no? Un cop assolit i per les mateixes dinàmiques de supervivència, cadascú decidirà quedar-se o marxar o tornar.
