Un coet borratxo és un artefacte pirotècnic perillós. Segons els diccionaris prescriptius, “una vegada encès, es mou a l’atzar propulsat de manera intermitent” fins a esclafir. No són gens de fiar, doncs, perquè les trajectòries i la intensitat de l’explosió són del tot imprevisibles. Coet fugidor, en diuen igualment. També explica l’experiència popular que més val no córrer quan se t’acosta, perquè el moviment de l’aire l’atrau fatalment contra qui pretén evitar-lo.
La nova guerra de Trump aquesta vegada era més predictible. No es feia rar esperar que l’ofensiva d’Israel també acabaria afectant de ple el règim que considera el sionisme com la pitjor plaga que pateix el planeta i destruir-lo com un compromís sagrat determinat pel Corà. Binyamín Netanyahu no vol deixar cap brida solta després de l’atac inesperat de Hamàs del 7 d’octubre. Aquella agressió, que ni els serveis d’intel·ligència ni l’exèrcit israelià van saber detectar o evitar, va determinar el projecte polític del primer ministre israelià i el pla bèl·lic indeclinable per a Israel.
Neutralitzar el règim dels aiatol·làs, doncs, és prioritari i obligat per a Netanyahu, una raó de ser que comparteix gran part de la societat israeliana. A partir d’aquest convenciment, s’ha engegat un dels engranatges bèl·lics més efectius del món. La marca d’origen de l’agressió en garanteix la solvència immediata, però ningú és capaç de predir què passarà a l’Iran després de l’assassinat d’Ali Khamenei.
Hi ha una part de la societat iraniana –la menys fanàtica– que ha celebrat aquesta ofensiva, després de dècades de repressió i d’involució en tots els fronts i sentits, una repressió que s’havia desbocat en els darrers mesos quan una oposició més o menys –més menys que més– organitzada va ocupar els carrers.
Per a molts iranians la guerra dels altres contra el règim és l’única manera raonable de derrocar-lo. Però una cosa són els desigs i una altra, la realitat. La clau de l’agressió militar no obri tots els panys i les conseqüències de l’operació Fúria Èpica no són de fàcil preveure. Potser els israelians en tindran prou destruint l’aparell armamentístic iranià i allunyant, durant anys, el perill nuclear. Però aquest propòsit, que podria allargar el conflicte només unes setmanes, no lliga amb les aspiracions democràtiques de la joventut que es va llançar a la protesta després de l’assassinat de Mahsa Amini, la jove que va morir a mans de la policia de la moral del règim.
Els motius que han mogut Netanyahu a la fúria èpica són ben clars. Els que han impulsat Donald Trump a compartir tanta fúria no es poden destriar amb tanta facilitat. Els caricaturistes inclements del president dels Estats Units ho resolen ràpidament amb una equació tan previsible com superficial: gas i petroli. El verb de Trump els facilita la festa maniquea. El seu mecanisme oral és més simple que el d’una botija. Però tot no és tan poc fondo i menys en una regió del món on es multipliquen les paradoxes i les contradiccions, fins al punt que el règim iranià no ha dubtat a agredir els països del Golf Pèrsic que considera còmplices infidels dels croats.
Siga com siga, el loquaç Trump s’ha implicat en una aventura bèl·lica de conseqüències imprevisibles i ha deixat de costat alegries molt més destarotades com la conquesta de Groenlàndia i el desafiament al Regne de Dinamarca, una opereta que hauria fet tot el pes a Anthony Hope, meravellós autor d’El presoner de Zenda.
Contra les pretensions del pèrfid Fu Manxú s’alçava la ferma decisió del comissari Nayland Smith, que se’n sortia més per sort i obstinació que per encert i eficàcia. Contra Donald Trump hi ha la contumàcia permanent de Pedro Sánchez, que ha decidit que al pati internacional es viu millor que l’aula espanyola.
Sánchez, com la Formiga Atòmica, ha tornat a plantar cara al Mal, que se l’ha volgut espolsar com una mosca del vinagre. El problema de tanta heroïcitat rau a saber fins a quin punt el president dels Estats Units es prendrà seriosament el d’Espanya, perquè, per molt que els interessos comercials espanyols no es poden deslligar tan fàcilment dels europeus, les amenaces de Trump poden arribar a tocar tendre, encara que els seus detractors li menystinguen les amenaces. I les inversions de la Ford a Almussafes o d’Amazon a l’Aragó no són l’oli i el pernil.
Convé creure que Pedro Sánchez ha apamat sense frivolitats les conseqüències de cada paraula. Políticament, es deu pensar que li convé aparèixer com el defensor dels drets humans primordials davant l’opinió pública espanyola. Ben segur que una part majoritària de la catalana li ho agrairà. L’espanyola és una altra cosa. A Espanya Franco portava guàrdia mora, malgrat totes les esteses que va perpetrar al nord d’Àfrica, i ara una part de la societat ha decidit, com el general Custer, que el millor moro és com el millor sioux. Tanta bondat mundial potser permetrà a Sánchez fugir de les escomeses internes –repartides entre el foc amic i l’enemic–, però potser no li permetrà collir ni un vot més.
En tot cas, convé a l’economia espanyola que Trump no perda massa temps amb Sánchez. Perquè qui fuig d’un coet borratxo s’arrisca a atraure’l, però qui li planta cara s’arrisca que li la rebente.
