En el decurs d’aquestes festes sovintegen expressions tradicionals que per la influència invasiva de l’espanyol s’han deformat fins a adquirir formes espúries sense cap mena de sentit en català. Això fa que sigui habitual escoltar expressions com “els Nadals”, “aquests Nadals”, “Feliç Nadal”, “Nit Bona”, “Nit Vella”, “els raïms” o “els Reis Mags”. Totes són incorrectes en la nostra llengua, i si les escoltem és perquè la llengua espanyola actua com a llengua “normativa” en el cervell de bona part dels catalans, que, per més catalanoparlants que siguin, acaben traduint literalment les expressions espanyoles. No és que no coneguin l’expressió correcta, la reconeixen immediatament si hom els rectifica, però no l’usen perquè l’idioma que de manera inconscient té rang d’autoritat en la seva ment és l’espanyol.
Dir, per exemple, “Nit Bona” (calc de “Nochebuena”) o “Nit Vella” (calc de “Nochevieja”) no és català, perquè per més que els mots “nit”, “bona” i “vella” siguin catalans no hi tenen cabuda en aquest cas. Parlar, per tant, de la “Nit bona” o de la “Nit vella” és tan aberrant com parlar en anglès de la “Good Night” o de la “Old Night” (o encara pitjor, de la “Night Good” o de la “Night Old”). En anglès diuen “Christmas Eve” i “New Year’s Eve”, i en català diem “Nit de Nadal” i “Nit de Cap d’Any”.
Malauradament, la progressiva substitució lingüística que s’està produint a casa nostra, gràcies a la indiferència o a la indolència del gros de la societat catalana i del seu govern, desemboca en aquesta cosa anomenada catanyol que converteix el català en un dialecte de l’espanyol. Que persones amb un mínim d’estudis, fins i tot professionals de ràdio i televisió, diguin “donar-se compte” (calc de “darse cuenta”), “em dono compte ” (calc de “me doy cuenta”) o “es doni compte” (calc de “se de cuenta”) en lloc d’“adonar-se”, “me n’adono” (o m’adono que…”) i “se n’adoni” (o “s’adoni que…”), ja ens diu el grau de degradació a què estem arribant. Mentre no desactivem del nostre cervell el sentit referencial que concedim a l’espanyol, que és en el qual ens basem cada cop que diem “els Nadals” (calc de “las Navidades”) o “aquests Nadals” (calc de “estas Navidades”), no ens en sortirem. El mot Nadal, en català, és singular, i ho és encara que generalitzem: “Sempre anem a Tremp, per Nadal”. Si volem generalitzar referint-nos a Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i Reis, podem dir-ne “festes”: aquestes festes, bones festes… I allà on els espanyols diuen “Feliz Navidad” o “Felices Navidades” nosaltres diem Bon Nadal, perquè de Nadal només n’hi ha un: el 25 de desembre.
De la mateixa manera, per Cap d’Any no mengem “els raïms” (plural calcat de “las uvas”). Mengem el raïm, en singular. I ho fem així perquè el raïm és el nom genèric de la fruita, una fruita formada en aquest cas per dotze grans. Per això, en sonar les dotze campanades, mengem dotze grans de raïm i no pas “dotze raïms”. I pel que fa a la diada de Reis, diem els Reis d’Orient i no pas els Reis Mags (calc de “los Reyes Magos”). Hauríem, doncs, de ser curosos en l’ús d’aquestes expressions, tant si les diem com si les escrivim. D’una banda, perquè, si de debò estimem la llengua catalana, el millor que podem fer no és declarar-li amor etern, sinó evitar que es mori convertida en un patuès de l’espanyol. I de l’altra, perquè intentar parlar bé una llengua, sigui quina sigui, denota respecte per aquella llengua, respecte per nosaltres mateixos i també respecte per la nostra imatge personal. Hauríem de tenir present que el nivell de llengua que mostrem és tan important com la roba que vestim o la colònia que ens posem. Diria, si m’ho permeteu, que molt més. Que tingueu Bon Nadal i Bon any, amics
