Els Jocs Olímpics van més de política que d’esport. És per això que les seves cerimònies d’inauguració tendeixen a esdevenir una carta de presentació de la ciutat (i del país) organitzadora i una mena de missatge més o menys subtil sobre els seus projectes i intencions. De les d’aquest segle, tres m’han cridat l’atenció. La més recent, la de París 2024, caracteritzada per una narrativa caòtica a mitges entre una mena de publireportatge farcit de tòpics i una polèmica iconologia queer, semblava com l’acceptació que la capital de França renunciava frívolament a qualsevol futur, transmetia el seu declivi social venent-se al turisme low cost globalitzat, i que l’extremisme estètic reflectia la buidor del nihilisme intel·lectual europeu amb epicentre a la Rive Gauche. Londres 2012, amb una extraordinària paròdia de Rowan Atkinson sobre la banda sonora de Carros de Foc, l’escenografia amb tots els tòpics de James Bond, les referències, amb un punt de descreença a l’antic imperi i una Commonwealth creixentment irrellevant va ser una de missatge agredolç d’acceptació de la llarga decadència britànica, examinada, això sí, des de la perspectiva d’un inimitable humor britànic, mentre paral·lelament es venia la capital com a metròpoli financera i multicultural que reemplaçava l’antiga fàbrica del món. Tanmateix, i a parer meu, la més significativa de les cerimònies va ser la de Pequín, de 2008. Més enllà de les referències històriques, aquell va resultar un espectacle exhaustivament coreografiat, amb un desplegament de milers de participants amb una sincronització perfecta, combinant tradició i modernitat; passat i present; unitat i pluralitat que deixava aclaparat l’espectador amb una intensa exhibició de disciplina i determinació. El missatge era clar: hem tornat. És a dir, tornem a ser la superpotència mundial que hem estat en els disset dels darrers vint segles.
Han passat disset anys. Feia poc que la Xina havia ingressat a l’Organització Mundial del Comerç, ja fa dècades que ha esdevingut la fàbrica del món, i tot posant en relleu la gran ingenuïtat de les antigues potències industrials occidentals, no només és que fabriquin més barat, ni tampoc que la globalització neoliberal hagi servit per fer una transferència de tecnologia, protocols industrials, i know-how, o que ja disposin de milions d’enginyers altament qualificats, sinó que des de la discreció, i aquell esperit col·lectiu que ens van mostrar en aquella cerimònia d’inauguració dels jocs, han aixecat tot un sofisticat aparell d’influència mundial: grans fortunes, trusts, universitats internacionals, mitjans globals… que, efectivament han desplaçat occident, i molt especialment Europa, que no s’ha adonat de les conseqüències d’aquell procés iniciat a Londres el 1979, quan Margaret Thatcher va arribar al poder i va optar per accelerar el declivi econòmic, social i moral d’occident.
Com s’ho han fet els xinesos? La immensa majoria dels analistes occidentals, entre els quals m’incloc, tenim escassos coneixements sobre aquest país-continent-civilització. La llunyania física, lingüística, cultural i filosòfica fa que camuflem la nostra completa ignorància a partir de fórmules eufemístiques com presentar-la com a una societat enigmàtica o misteriosa. Tanmateix, no calen grans nocions ni estudis, només una actitud observadora per entendre que la Xina s’ha caracteritzat, en èpoques de declivi, pel caos, mentre que els seus moments d’esplendor, s’han fonamentat en l’ordre i el pragmatisme. I aquest pragmatisme, fruit d’una mil·lenària filosofia confuciana, sembla que els ha portat a fer servir, no només la tecnologia i l’enginyeria com a tècniques, sinó que també han fet amb les idees econòmiques. En altres paraules, des que Deng Xiaoping va prendre les brides del poder polític, les elits xineses han fet servir el capitalisme com a una tecnologia. De la mateixa manera que innovacions organitzatives com el taylorisme o el toyotisme van servir a les societats occidentals per maximitzar la productivitat, el capitalisme s’ha fet servir a Pequín com a una tècnica més destinada a propiciar un creixement econòmic necessari per fer un gran salt endavant, que a diferència de la catàstrofe (i el caos) propiciat per Mao Zedong i la seva Revolució Cultural de fa seixanta anys, i acompanyats d’altres mesures dràstiques com les polítiques de fill únic, o el control estricte per part de l’estat dels aspectes més íntims i quotidians de la seva ciutadania, han accelerat un cert progrés econòmic i tecnològic fins a recuperar el rang de superpotència.
I, tanmateix, la Xina continua essent, nominalment i en essència, un país comunista. No només ho diu a la seva constitució, o el fet que fins al més mínim detall es troba sota el ferri control del Partit Comunista, sinó que les seves empreses, molt especialment les que compten amb capital estranger, estan controlades, almenys, en un 51% per l’Estat. En altres paraules, que continua essent una economia planificada, amb un intervencionisme més estricte o més lax en funció de les circumstàncies. Per tant, el capitalisme (no oblidem que hi ha milions d’empreses, també amb capitalistes privats), que sovint implica graus elevats de competència, fins i tot un cert darwinisme empresarial com el que està succeint en la indústria de l’automòbil elèctric, la idea schumpeteriana de destrucció creativa, unes polítiques laborals draconianes… no deixa de ser una tecnologia. Es tracta d’un mitjà. Perquè la veritable finalitat de la política econòmica xinesa és ser una superpotència, on els interessos privats, el benestar individual, resten sotmesos a un objectiu col·lectiu, com se’ns va dir de manera subtil als jocs de 2008.
Si la Xina ha tingut èxit ha estat perquè el capitalisme és un mitjà. Si occident s’ha endinsat en el declivi és perquè el capitalisme ha esdevingut un dogma. El pragmatisme xinès ha derrotat cert idealisme europeu que ha associat la llibertat de mercat a les llibertats polítiques, i s’ha fet el conte de la lletera que, a major benestar econòmic, majors possibilitats d’èxit de la democràcia, és a dir, que hem comès el pecat de la supèrbia que el món voldria ser com nosaltres. O més aviat, una certa idea fantasiosa del que som nosaltres. El paradigma econòmic imposat des del Consens de Washington de 1989 (desregulació, externalització, pèrdua del poder arbitral de l’estat, fer de la planificació econòmica un anatema…) ha comportat, com hem vist, una transferència de producció, de tecnologia, de know how vers l’Àsia. Les conseqüències ja s’han vist: la classe obrera és en via d’extinció, encara que també la classe empresarial. Hem passat de construir cotxes a servir hamburgueses a les cadenes de menjar ràpid, o de tenir empresaris amb capacitat d’innovar a moure el capital vers activitats estèrils i nocives com l’especulació immobiliària i financera. Quan el capitalisme esdevé una religió, aquest acaba tan descontrolat que acaba propiciant la seva autodestrucció o propiciant una espiral que exigeix sacrificis humans. I precisament la crisi de la democràcia no té tant a veure pel fracàs d’uns governs amb cada vegada menys competències en una era globalitzada, com per la impossibilitat de controlar col·lectivament l’economia a fi de repartir equitativament el benestar.
Qui això escriu no voldria que s’entengués una defensa del model xinès. Per a qualsevol persona amb un mínim de sentit humanístic i liberal, la supeditació de l’individu a la força d’un estat omnipotent resulta pervers. Com a historiador, sé que és perfectament possible harmonitzar creixement econòmic, benestar social i democràcia política. I ho sé, perquè ja està inventat. Pocs se’n recorden que els anomenats “trenta gloriosos” (el període de 1945-1975 als països occidentals) va ser conseqüència de la Segona Guerra Mundial. Les potències aliades van poder imposar-se a l’eix Berlín – Roma – Tòquio, no pas mercè a la superioritat moral o a una major brillantor estratègica, sinó perquè l’economia es va posar completament al servei de la maquinària bèl·lica. Els contendents, començant pels mateixos Estats Units, van trencar amb l’ortodòxia liberal per planificar estrictament la producció i posar els respectius països al servei de la victòria. El resultat, la desaparició de la desocupació, la millora de la capacitat productiva, la progressivitat fiscal i la constatació que la planificació econòmica esdevenia una excel·lent tècnica si es feia servir amb seny. Un cop acabada la guerra, i entre el record amarg de la misèria d’entreguerres i la perspectiva d’una expansió del comunisme, els partits obrers van arribar a la conclusió que si era possible posar l’economia al servei de l’esforç bèl·lic i tenir èxit (el 1944 els aliats construïen tres tancs i sis avions per cadascun que era capaç de fabricar els alemanys), què no es podia aconseguir, amb una estratègia similar a l’hora de construir habitatge social, o automòbils per a les classes treballadores, escoles per als seus fills, sanitat universal o assegurar-se que no hi hagués desocupació?
Si hi ha una lliçó que ens ofereix la Xina és que el capitalisme pot ser útil si aquest és fet servir com a una tecnologia qualsevol, de la mateixa manera que una bicicleta ens ajuda a anar més de pressa o un telèfon facilita la comunicació. Tanmateix, com passa a la vida, i com hauria de ser en la política, els mitjans poden variar; l’important són els objectius. Si el que es tracta és de construir una societat més justa, no hi ha altre remei que, en primer lloc, arribar a un consens sobre allò que s’entén per justícia social (sospito que avui ja no ho tenim tan clar com a finals del segle passat), i segon, entendre que les democràcies han de dictar les normes econòmiques, i han de reocupar l’espai que van abandonar fa mig segle. Tanmateix, mirant la cerimònia dels jocs de París de l’any passat, no tinc massa clar que resti la voluntat o la capacitat.
