N’hi ha hagut prou amb què Mariano Rajoy hagi fet una -aparent- promesa als catalans per a què els beneficiaris del café para todos hagin parlat d’una suposada “pluja de milions” que convertiria les manifestacions independentistes en un hipotètic tracte de privilegi. Tot plegat, interpretat com una estratègia perversa dels catalanistes que haurien aconseguit obtenir beneficis econòmics del que interpreten com a xantatge polític.
És a dir, ni tan sols el provadíssim anticatalanisme del PP blinda Mariano Rajoy dels efectes permanents de l’equiparació política que van pactar UCD i PSOE entre finals dels anys setanta i principis dels vuitanta. El café para todos és un artefacte polític tan pervers que es gira contra els que el van crear i impedeix -fins i tot a la dreta més espanyolista- la mínima autonomia política necessària ni que sigui per buscar una sortida negociada a la baixa. Menys encara quan la raó de ser del socialisme meridional, imprescindible per mantenir les estructures del règim del 78, es basa en la vigència del sistema.
Dit d’una altra manera, sense el café para todos la independència de Catalunya seria pràcticament impossible a curt termini, perquè sempre hi hauria marge per al pacte entre les elits de Madrid i Barcelona. En definitiva, al final aquesta estructura política perversa acabarà generant les condicions per l’emancipació política de la societat catalana.
