Per a qui, com és el meu cas, no és un gran amant de la mitologia contemporània japonesa, els faré una breu introducció. Gozdilla és un monstre japonès fictici, mig dinosaure, mig balena, que apareix per primera vegada en forma de pel·lícula el 1954, i que des d’aleshores ha protagonitzat una trentena de films. És un dels referents populars del Japó, país amb unes coordenades culturals diferents de les nostres. Per això, aquesta mena d’animal mutant manté una certa ambigüitat en la narrativa que ens n’ha arribat i, com bona part d’altres éssers de la mitologia japonesa, sovint és generador de caos i, alhora, regenerador d’un nou món equilibrat. Godzilla apareix després d’un assaig nuclear, i es dedica a destruir tot allò que se li posa per davant. Per aturar-lo, no n’hi ha prou amb armes convencionals, i, per tant, els militars plantegen mesures més radicals: bombes nuclears. El problema és que el monstre té una peculiaritat: atesa la seva naturalesa radioactiva, les armes atòmiques no només no el destrueixen, ans al contrari, sinó que el fan més gran i més fort.
M’he resistit molt a parlar del fenomen Sílvia Orriols, una figura emergent que ha polaritzat tòxicament el debat públic. Parlar obertament sobre el tema només pot implicar rebre de totes bandes, tant des de qui veu feixisme en tot aquell que no assumeix els seus postulats com des d’uns seguidors entestats a convertir-la en la gran esperança blanca de l’independentisme. Orriols, com Godzilla, causa tanta fascinació com rebuig, ambdues sensacions poc racionals. L’alcaldessa de Ripoll és un fenomen local que s’ha fet més i més gran a mesura que se l’ha anat atacant. Malgrat la seva evident manca de formació i experiència política, no se li pot negar una intel·ligència instintiva que l’ha reforçada i ha ampliat la seva influència. La seva persecució per part d’una esquerra més centrada en l’estètica que en l’anàlisi de la realitat, els atacs rebuts, les multes, han actuat com a bombes atòmiques que l’han feta créixer fins al punt de convertir-la en una de les grans incògnites de les eleccions del 12 de maig. Més enllà del joc brut polític –especialment contra, permetin-me la ironia, els nouvinguts–, hi ha un greu problema de coherència. La facilitat d’atacar –fins i tot, físicament– Orriols o de multar-la per les seves declaracions públiques, contrasta amb la timidesa en les accions contra Vox, o el fet que comentaristes radiofònics espanyols convidin a posar bombes a les cerveseries alemanyes sense conseqüències.
Orriols és qualificada de feixista. Bé, tenim un problema amb l’antifeixisme actual, que és poc llegit i tendeix a la sobreactuació i als anacronismes. El feixisme va ser un fenomen històric extingit, malgrat que molts dels seus principis polítics es mantenen vius o latents en creences i praxis polítiques (la primacia de la força; el determinisme; la consideració que la superioritat o inferioritat intrínseca a partir de la naturalesa d’un col·lectiu; la manca d’empatia respecte al patiment humà; la justificació i enaltiment de la desigualtat; l’autoritarisme; el fanatisme; una concepció jeràrquica de les “races”; l’antisemitisme; el menyspreu per la intel·ligència i la cultura…). Per la seva banda, entre els analistes hi ha massa addicció al comodí del populisme, concepte màgic i multiusos que serveix per defugir qualsevol debat incòmode. Orriols, més que defensar unes idees, expressa unes actituds que ens poden generar rebuig o incomoditat, molt especialment les referides a una part substancial de la comunitat musulmana. Expressa unes temences compartides, no a Catalunya, sinó a tot Europa occidental i Nord-amèrica, sobre el perill de dissolució nacional en un context d’una multiculturalitat que, en termes suaus, no sembla funcionar correctament. És un fenomen local molt relacionat amb el tancament en fals del que va succeir arran dels atemptats gihadistes del 17 d’agost (que van traumatitzar profundament la societat ripollesa). Es nodreix del silenci, la hipocresia i la supèrbia política del conjunt de la societat.
Detecto cert interès per amplificar el fenomen Orriols més entre els seus detractors que pels seus partidaris. Si no estigués en contra de les teories conspiratives, hom podria arribar a pensar que els estats majors dels partits unionistes estarien al darrere d’aquest efecte Godzilla, perquè, després que l’independentisme (i el nacionalisme català, en termes generals) s’hagi caracteritzat pel seu respecte a la diversitat i la seva vocació multicultural i oberta, molts s’han esforçat per projectar la imatge d’un nacionalisme ranci, d’extrema dreta, racista i tots els apel·latius possibles amb què l’unionisme ha volgut crear un relat per desacreditar l’independentisme davant els mateixos catalans, la societat espanyola i l’europea. La paradoxa és que aquesta premissa comparteix un dels elements fonamentals del feixisme històric, l’antisemitisme, perquè es tendeix a exigir la mateixa puresa ètica als catalans que als jueus, mentre que es nega el seu dret a existir col·lectivament. Com si un poble amb defectes nacionals no tingués el mateix dret que la resta de nacions a autodeterminar-se.
En qualsevol cas, el fenomen Orriols és la constatació plena que som una societat europea força normal, amb problemes normals (amb l’agreujant que tenim tot un Estat treballant infatigablement per destruir la nostra nació), que viu angoixada per veure desdibuixada la seva identitat, amb una situació lingüística més que preocupant (i on s’està normalitzant una discriminació intimidatòria contra els catalanoparlants), i on existeix un rebuig respecte a bona part de l’islam. Un conflicte, per cert, que no és nou, sinó que respon a un secular enfrontament de caràcter religiós i cultural i rivalitat geopolítica que dura, amb alts i baixos, des de fa catorze segles. Ara bé, la qüestió essencial és que en aquest conflicte (no pas mundial, sinó a Ripoll i a Catalunya) no ens hem plantejat la pregunta correcta. Què fem? És raonable negar la diversitat interna, la pròpia i la de l’altre? És possible fer una discussió oberta i arribar a acords de convivència raonable? Podem negociar unes coordenades mínimes de convivència, unes regles del joc, un codi de circulació compartit? Els atacs nuclears contra Orriols (i contra qui presenta una versió fronterera amb el racisme contra una part substancial dels nostres veïns) només fan que reforçar el problema. Mirar cap a l’altre costat és una irresponsabilitat que no ens podem permetre, tenint en compte que les decisions d’avui determinen el futur de la pròxima generació. Corregeixo, estan afectant ja el present.
Hi ha molts interessats per fer-nos creure que el problema és Orriols i Ripoll. I encara és més fàcil deixar caure la fàcil etiqueta de feixista o racista, paraules màgiques que persegueixen fer avortar qualsevol debat o discussió que, en les circumstàncies actuals, resulta urgent. Tot fenomen polític és nou i vell alhora. Orriols presenta més aviat certa similitud amb el fenomen poujadista. Pierre Poujade va ser un polític de la dècada de 1950 que defensava els interessos dels petits comerciants davant la pressió creixent dels grans centres comercials i la insensibilitat de les institucions polítiques respecte de les classes mitjanes. En certa manera, el moviment dels armilles grogues de fa un parell d’anys al país veí fa ressuscitar aquesta sensació de dissolució dels referents nacionals i de les perspectives d’unes classes mitjanes cada vegada més amenaçades per la globalització, i una peculiar forma de totalitarisme contemporani: el neoliberalisme.
La polarització política creixent, d’altra banda, no deixa de ser alhora l’expressió d’una polarització on, els del mig, atrapats entre elits cosmopolites insensibles i una extensió sense fre del proletariat multicultural, en són els principals perdedors. I, sense classes mitjanes fortes, qualsevol país veu dissoldre la seva estabilitat. Allò que diu i pensa Orriols no és gaire diferent del que està succeint en directe a França, Holanda, Alemanya, Suècia o Finlàndia. Discutir obertament sobre aquests temes representa, sens dubte, una gran incomoditat. Més, si tenim en compte que potser no hi ha solució o prou voluntat per acordar unes regles del joc mínimament compartides. Atrinxerar-nos en les nostres seguretats ideològiques al darrere una pancarta o les xarxes socials implica enquistar els problemes i accelerar la desintegració interna. I en tota aquesta radioactivitat acumulada, apareixen Godzilles. I Godzilla, com dèiem, aquest monstre de la mitologia japonesa contemporània, apareix el 1954 com a externalització del trauma col·lectiu de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki. Efectivament, la nostra nació emergeix de les temences polítiques derivades dels intents reiterats d’anorrear-nos com a nació, el 1714, el 1939, i del 2017 en endavant…
La comoditat de les etiquetes implica titllar d’extrema dreta fenòmens que, en realitat, són més complexos. Ara bé, la globalització neoliberal és terrible i la principal responsable d’aquest malestar col·lectiu. I la dura i la crua realitat és que, quan les diverses forces polítiques que fan servir l’hostilitat contra la immigració arriben al poder, les decisions polítiques preses no alleugen el problema, sinó que l’agreugen. Giorgia Meloni, un cop primera ministra, no només no ha tallat el flux d’immigrants, sinó que ha pactat amb les institucions europees una acollida encara més gran… mentre paral·lelament continua desmantellant el poc que queda de les polítiques de benestar. Javier Milei a l’Argentina resulta un altre clar exponent de l’explotació de les pors a l’estranger, i amb la seva motoserra es dedica a tallar qualsevol dret social que se li posa per endavant. I això, efectivament, sí que són polítiques d’extrema dreta.
En termes futbolístics, quan l’extrem dret de l’equip rival ens marca molts gols, el més probable és que el nostre lateral esquerre ha abandonat la seva posició, és obertament un pèssim jugador, o es passa més temps protestant que tapant els possibles forats del seu espai. I això és, probablement, el que ens ha passat en els darrers anys. Les propostes polítiques com les de l’alcaldessa de Ripoll apareixen per la incompetència política dels darrers anys, la impotència nacional dels partits i la inconsistència ideològica d’una esquerra que juga des de la grada o la banqueta.
