Aquest dimarts, El Món va publicar en poques hores dues notícies relacionades amb els drets lingüístics dels catalanoparlants. Sembla que una i altra es produeixin en dos universos paral·lels. En la primera, explicàvem el cas d’una denúncia arxivada per la Generalitat. Una carta amb bones paraules a l’afectat, una promesa ambigua de prendre mesures en un futur, que no se sap quan arribarà ni si arribarà, i cas enterrat. Aquesta vegada, la queixa era contra un banc, i la donava per tancada l’Agència Catalana de Consum. Però altres vegades ha sigut per una discriminació lingüística en la sanitat i ha sigut el Departament de Salut el que hi ha tirat terra al damunt tan ràpidament com ha pogut. Malgrat la insistència dels afectats. De fet, és gràcies a la persistència d’aquests ciutadans que aquests dos casos han sortit a la llum: quan l’administració els ha respost amb un cop de porta, sense arronsar-se i sense mandra han buscat la manera de fer-ho públic. No en poden treure res, ho fan per convicció.
La segona notícia publicada ahir era un anunci segons el qual Junts ha arrencat al govern espanyol –bé, ERC diu que el mèrit no és només d’ells, sinó de diversos partits– una modificació del projecte de llei d’atenció al client per obligar les grans companyies a atendre els usuaris en qualsevol de les llengües oficials de l’estat espanyol, inclòs el català. Una obligació que ja existeix a Catalunya però que és totalment obviada en molts casos, en què la llei acaba sent paper mullat.
És inútil fer lleis si després no hi ha voluntat política per part dels governs o dels tribunals de fer complir la norma. És una curiosa manera de respectar la separació de poders que consisteix en el fet que l’executiu i el judicial boicotegen el legislatiu o, directament, s’hi rebel·len. Aquesta és la fórmula que s’aplica en la tasca de fer respectar els deures lingüístics de consumidors i usuaris. Hauria de ser un deure assumit amb convicció per qualsevol administració de qualsevol país del món, però a Catalunya és vist com una incomoditat que intenten evitar tant com poden. Es tracta de fer que no puguin defugir-lo. Només els ciutadans tenen aquesta força a les seves mans. I comencen a fer-la servir.
