Feia dies que volia escriure aquest article, però m’he donat un temps prudencial per veure fins on pot arribar la hipocresia col·lectiva liderada i atiada pel conglomerat integrat per partits, institucions públiques, grans mitjans de comunicació i altres satèl·lits del voltant. Malauradament, sembla no tenir fi. Podrem raonar alguna cosa més enllà d’una pantalla?
Aquest clima que generen les nostres societats occidentals, aconsegueixen que sis segons de televisió col·lapsin tota l’actualitat durant més d’un mes mentre ignorem els drames i les vexacions que tenim a la cantonada. Naturalment, quan parlo d’aquests segons, em refereixo al petó de Rubiales a Jennifer Hermoso. Un acte barroer i propi de qui es creu amb total impunitat pel fet ser home. És la conseqüència d’uns valors masclistes que encara impregnen el nostre dia a dia. L’escàndol generat ha motivat que el personatge sigui foragitat del seu càrrec i té pel davant un procés judicial. Molt bé i endavant, sigui allà on sigui. A partir d’ara, alguns s’ho pensaran a l’hora d’actuar amb el posat del “macarra”.
Des del dia del famós “pico”, com l’anomena el pinxo Rubiales, va anar creixent la polèmica i tot eren proclames contra la discriminació de les dones i el patriarcat. Les mostres de solidaritat cap a la jugadora madrilenya es multiplicaven. Venien de Suècia o dels Estats Units. Tothom amb la futbolista espanyola.
Veia tota aquesta controvèrsia i pensava en el llibre “Sense vel” de l’activista canadenca d’origen egipci, Yasmine Mohamed. Duu un subtítol per emmarcar: “Com el progressisme legitima l’islam radical”. La seva autora explica en primera persona, entre altres coses, com quan tenia vint anys fou obligada a casar-se amb un membre d’Al-Qaeda a la Columbia Britànica amb qui va tenir una filla. Més tard, va fugir per protegir-la de la mutilació genital femenina. El relat d’aquesta dona és un viatge a les sinistres catacumbes de la misogínia islàmica que viu en barris i ciutats occidentals. Des de Vancouver fins a Barcelona.
Yasmine Mohamed tira amb bala contra les esquerres nord-americanes i europees a les quals acusa de còmplices d’aquest drama que viuen milers i milers de dones musulmanes. Els desmunta els seus tòpics tronats amb la precisió d’una campiona d’esgrima. Sobre el vel afirma: “Declarar que el vel islàmic és un element cultural, és tan ridícul com declarar que la còfia papal també ho és”. També en poques paraules descriu l’escenari de la dona en els països islàmics. Esgarrifa només llegir-ho: “Són dones a l’Iran que són fuetejades i empresonades per no lluir un drap prescrit per un Estat regit per la xaria. Són dones a l’Aràbia Saudí que són torturades a la presó per demanar el dret a conduir un cotxe o a viatjar sense el permís d’un tutor masculí. Són noies a l’Afganistan que són afusellades per voler anar a escola. Són ninetes al Sudan que es cremen elles mateixes perquè no volen que les casin per obligació. Són xiquetes a Egipte que lluiten per mantenir els seus cossos intactes, sense ser mutilades per una màquina d’afaitar.”
Quan llegeixes aquestes atrocitats que demostren que la dona és considerada, a tot estirar, un simple animal reproductor en segons quins indrets, no puc deixar de preguntar-me on són tots aquells (i aquelles) que han posat el crit al cel pel tema Hermoso. Tampoc ningú no va piular quan Rubiales va decidir celebrar la copa d’Espanya a Aràbia Saudí durant una colla d’anys per 240 milions d’euros. On eren aleshores els drets de les dones d’aquell país? Les Irene Montero, Yolanda Díaz o Tània Verge, per posar només uns exemples, van protestar?
Però no cal anar fins a Riad per saber que hi ha dones mortificades en vida. Són també entre nosaltres i potser a pocs carrers de casa nostra. Però preferim escandalitzar-nos per un petó.
