L’enrenou als cercles polítics madrilenys, com va poder constatar-se el dimarts en les converses després de la cerimònia de la jura de la Constitució de la princesa d’Astúries, és notable, per dir-ho suaument. L’acceleració del que podríem dir el tram final de les negociacions del govern central amb Waterloo, d’una banda, i amb el govern de la Generalitat, per una altra, no deixa de provocar alguns esquerdes, malgrat la cohesió que ara mateix es mostra en el costat governamental, socialistes i Sumar, i a la bona sintonia que sembla existir almenys amb Esquerra, Bildu, BNG i PNB.
Tot depèn, doncs, dels últims serrells en l’entesa amb Junts, adverteixen mitjans considerats pròxims a l’executiu central, que creuen, no obstant això, que “l’acord per a la investidura de Sánchez està pràcticament fet” i solament “una catàstrofe d’última hora” podria trencar-lo. Sens dubte, la fotografia del ‘número tres’ del PSOE, Santos Cerdán, amb Carles Puigdemont, que ha provocat una enorme controvèrsia en els àmbits polítics, mediàtics i institucionals, va ser una manera de mostrar al públic que s’han aplanat moltes dificultats en la recta final i que l’acord pot ser imminent.
Els interlocutors del Partit Popular, on s’adverteix un notable desconcert pel transcurs, tan accelerat, dels esdeveniments, semblen haver perdut tota esperança i només adverteixen que torpedinaran en tot el que puguin les mesures derivades del pacte, des de la llei d’amnistia fins a “qualsevol altra ‘exigència’ de Puigdemont o de Junqueras, incloent-hi les econòmiques”. Però, en privat, admeten que, malgrat les barreres que es puguin aixecar des del Senat, des de les autonomies controlades pel PP o des del Consell del Poder Judicial, “Puigdemont i Junqueras ja han guanyat” la partida.
Jo diria que la investidura de Pedro Sánchez, que segurament es produirà la setmana pròxima, anirà seguida d’una important batalla jurídica i política i que, si arriba a iniciar-se la pròxima legislatura sota la presidència de Pedro Sánchez, veurem un període de notable inestabilitat. Hi ha en perspectiva una recomposició en profunditat de les regles del joc polítiques en tot el país: nou paper per a les autonomies, nous modes de relacionar-se entre la Generalitat i la Moncloa, hostilitat clara i oberta de l’executiu central amb el sector conservador del poder judicial i hostilitat sense miraments entre les dues cambres legislatives en estar el Senat controlat absolutament pel PP.
I, clar, de fons, la imatge, cada vegada més pròxima, segons sembla, de Puigdemont passejant, lliure de càrrecs, pels carrers de Girona o Barcelona. Una imatge que provocarà una controvèrsia que segurament anirà més enllà de la dialèctica esquerra-dreta. El govern central, i la mateixa Generalitat, hauran d’avaluar molt bé com es produirà aquesta presència, el ‘ja soc aquí’ del retornat de Waterloo, un retorn que no crec que tardi molts mesos a produir-se, encara que la batalla legal i al carrer contra la futura llei de l’amnistia serà de categoria.
La victòria de Puigdemont i Aragonès/Junqueras enfront de totes les ‘línies vermelles’ imposades des de fa tres mesos suposa també una victòria per a Pedro Sánchez/Yolanda Díaz, un tàndem cada vegada més consolidat? En principi, Sánchez aconsegueix, amb la investidura, portar a la realitat el seu anhel més car, mantenir-se en la governació d’Espanya i, de pas, establir unes relacions menys conflictives ‘amb Catalunya’, o almenys amb les formacions secessionistes. Però ningú podria desconèixer l’enorme desgast que per a Sánchez tindran els acords amb Junts i ERC, i també amb Bildu.
Cert que la militància socialista, com es comprovarà aquest diumenge, secunda molt massivament la trajectòria proposada pel president del govern central actualment en funcions. I cert que Sánchez té una capacitat de fer miracles polítics que ningú li suposava quan, fa gairebé deu anys, va guanyar la seva primera escaramussa en unes eleccions primàries decisives. Però no és menys veritat que no són solament els sectors més a la dreta els que han iniciat un combat contra el president que es prolongarà molt més del que ara podria pensar-se. Així, Sánchez, que va perdre les eleccions del passat 23 de juliol, guanya, gràcies a tortuositats, conjuntures i accions inèdites en la manera d’actuar fins ara al país. Però no sempre el vencedor –i Sánchez ho serà, molt probablement—té al davant un camí de roses. Ha començat la gran aventura, i aquesta vegada sospito que serà una mica més que una més.
