Mentre fem una anàlisi de part de les eleccions d’altres països amb les claus de les nostres formacions, Vix acaba de decidir que, entre Orban i Meloni, prefereix el primer i que, per tant, les assimilacions mai són del tot certes. En comptes d’entrebancar-nos en qüestions com aquestes i a la vista del que previsiblement serà un escenari polític francès poc governable, parlem de casa nostra, que tampoc és que la situació sigui com per garantir cap seguretat.
Per començar, podem parlar de la deriva que està prenent l’assumpte dels cartells i d’aquest ara sembla més que comú grup B que gasta ERC, com, sembla, també qualsevol altre partit. Qui, com i per què ha fet possible el “periodisme d’investigació” d’un diari aquests dies passats serà del nostre coneixement quan res de tot això interessi.
Tampoc sabem per què en un assumpte de tanta repercussió mediàtica en tant que política com és l’eventual imputació de la consort del president del govern, l’exhaustiva querella presentada ja fa molt per Hazte Oír no es va acumular a la xusca denúncia de Manos Limpias que en el seu moment va fer esclatar tot l’escàndol que no sabem si amaga sols irregularitats ètiques o també jurídiques. Acumular una i altra i notificar totes dues a la interessada per tal que pogués preparar la seva defensa hauria estat el més raonable. I és versemblant que en un assumpte menys notori es pogués produir una descoordinació i que sobrevisqués un temps cada estratègia processal per separat, però sabudes com eren totes dues (alguns fins i tot hem pogut llegir-les i, per tant, comparar el sol i la lluna que jurídicament són), ¿com és que ha arribat el moment de convocar Begoña Gómez a declarar i que sigui aleshores quan se li preguntés si havia tingut coneixement del que, a la querella, s’argumenta, que ella hagi pogut dir que no i que la declaració s’ajorni fins al final de juliol? No sé per què, però la situació em va recordar que també la declaració de Jordi Pujol sobre la deixa de l’avi Florenci es va produir quan ja a l’horitzó una majoria sols vèiem vacances.
Vet aquí com la política sembla entestada any rere any a fer que el temps de lleure s’hagi de transitar com fan els gossos quan dormen: amb una orella parada i un ull mig obert per veure com tot plegat acaba.
