Potser de manera massa encotillada i previsible, però no per això menys efectiva, la concentració convocada pel PP en una plaça madrilenya d’ambient simpatitzant ha estat un èxit. Com ells preveien uns 10.000 assistents, els 40 o 65.000 congregats (segons estimacions no gaire distants unes de les altres ) signifiquen multiplicar per molt el que deien esperar. Enfront de les crítiques sobre desunió i lideratges en competència, totes les veus significades han parlat enviant-se mútuament elogis i sobretot adreçant-los a Feijóo. I entre els assistents catalans es podia veure tant a Daniel Sirera com a Alejandro Fernández, és a dir, qui dialogà amb Waterloo i qui ho va criticar.
En el discurs dels que han parlat s’ha aconseguit una certa coordinació i complementació: Almeida obrint el joc entorn la frase emblema de la trobada: lliures i iguals, el nom, per cert, d’una associació cívica auspiciada per Cayetana Álvarez de Toledo. Ayuso tan desconcentrada, encunyant, a costa de repetir-ho, el missatge respost a totes les pretensions de la negociació Sánchez-Puigdemont: de cap manera. Aznar oblidant que de vegades també el PP ha dit i fet el que ha calgut per governar. Rajoy recordant el 155 que compartí amb el PSOE i Feijoó assajant no sabem si el seu discurs d’investidura, la seva campanya electoral del gener vinent o l’eix motivacional de la seva futura actuació com a cap de l’oposició.
De tot plegat queda una nítida sensació: l’acte es dirigia als votants socialistes que, sense res a perdre com sí que arrisquen els que callaran el pròxim dia 27 de setembre al Congrés dels Diputats, puguin en un futur versemblantment proper decidir-se a votar el PP per considerar traïdor el president que va jurar dur a Espanya Puigdemont i ara sembla que vulgui aclarir que no es tractava de dur-lo empresonat.
La crítica de Feijóo i els seus, a Pedro Sánchez molt més que Puigdemont, tenia diversos nivells, perquè l’han acusat d’haver pervertit la naturalesa de partit d’estat del PSOE, l’han acusat de canviar d’opinió sense justificar-ho, el que equival a mentir; l’han acusat de palesar que aquest canvi d’opinió es produeix sols per la necessitat de quatre vots i en última instància que es tracta d’una esmena a la totalitat de la transició, que en la memòria d’una majoria és injusta.
Però sigui quin sigui el sentit i l’eficàcia de l’estratègia del PP, la resposta que Pedro Sánchez donava el mateix dia des de Catalunya durant la festa socialista de la rosa, almenys ens permet dir que manifesta una cosa: que el que per a uns és el punt de partida per a altres és el punt d’arribada i que uns tercers, que, per cert, són els que van guanyar les eleccions, creuen que tot plegat és un escenari inacceptable. El PP esperarà a veure com s’aixequen del seu escó els diputats socialistes per dir no en veu alta a la seva candidatura com a president i sí al que ha dit aquests dies el seu líder sobre el que va passar des del 2017. I tothom sap què passarà, quin serà el resultat, però com diu Feijóo, allà quedarà, en les actes parlamentàries, la posició de cadascú, l’element, potser no l’únic però sí el més objectiu, que comptarà per al que digui sobre tots ells la història.
