Com comentava en un article anterior [Recuperar la dignitat o res], els catalans hem patit tantes humiliacions (tant dels nostres enemics com dels nostres representants), que hem arribat al límit. Hem arribat al punt que pràcticament no esperam res de les institucions ni dels polítics. Ens conformaríem que no ens humiliïn més ni permetin que continuem sent humiliats per ningú.
És en aquest marc que s’entenen les reaccions polítiques i socials a moltes coses que passen al país. Segurament les mostres de catalanofòbia i les discriminacions lingüístiques en són l’exemple paradigmàtic. Gent que ha donat per perduda la independència, tot i saber que sense independència no hi ha res a fer, encara exigeix que algú, qui sigui, planti cara a tots els intents d’humiliació. No és cosa ja de posar-hi remei, sinó de tornar-s’hi i que almenys no quedi impune.
La creixent demanda de tornar-s’hi i plantar cara a qualsevol nou intent d’humiliació contra els catalans no sembla quelcom gaire racional ni que respongui a cap estratègia concreta. Almenys no més enllà de creure que allò que ens passa és la conseqüència d’haver demostrat les nostres febleses amb la gran reculada dels polítics després de l’1-O. I, en tot cas, d’entrada no serè jo qui critiqui una tendència a endurir el nostre comportament en situacions de conflicte.
Als catalans, efectivament, ens cal superar la tendència a evitar el conflicte que tant de mal ens ha fet els últims anys. Sobretot pel que comporta en una situació de repressió i privació de drets com la viscuda pel país. Evitar el conflicte quan som atacats és generalment un error, perquè l’enemic ho percep com una feblesa i té tots els incentius per humiliar-nos. I si no ho fa l’enemic, ho pot acabar fent qualsevol adversari que percebi aquesta feblesa.
Tot plegat, en definitiva, torna a confirmar que res del que passa no ens hauria de sorprendre. Però també ens hauria de motivar per anar una mica més enllà i intentar endreçar-nos com a país. Si més no, avançar en la racionalització del nostre comportament per modular-lo en funció d’una estratègia com cal. Una estratègia que necessàriament haurà de deixar de centrar-se en els símptomes i tornar a posar damunt la taula les solucions.
Una primera reflexió que cal fer és sobre la importància que l’enduriment del nostre comportament es dirigeixi contra els agressors reals i aquells que s’interposen entre nosaltres i la solució als nostres problemes. Endurir el nostre comportament contra tercers més febles, o contra persones concretes en comptes de les estructures de poder per a les que treballen, pot ser clarament contraproduent.
Tampoc no hauríem de confondre endurir el nostre comportament davant les agressions i discriminacions que patim amb abraçar un món regit per la llei del més fort. Evidentment nosaltres no decidirem si el món torna a regir-se per normes o continua imperant la llei de la selva, políticament parlant. Però hem de ser conscients que si la cosa va de forts esclafant els febles, Catalunya té molts números per ser al costat dels esclafats. No ens salvarà voler jugar a ser dels forts.
Als catalans ens convé fer-nos forts i endurir la nostra defensa de les lleis universals i els drets humans. En canvi, tot i que malauradament la temptació hi és cada vegada més, no ens convé respondre a la discriminació que patim practicant la discriminació amb d’altres. Bàsicament perquè la llei universal que condemna la discriminació per raons de llengua és la mateixa que condemna la discriminació per gènere, religió, orígens o qualsevol altra condició.
Hom podria al·legar que el camí no és la resposta universalista sinó la particularista. És a dir, que la dignitat dels catalans no s’ha de fonamentar en l’afirmació de la dignitat universal sinó amb ser els amos de ca nostra. I, certament, hem de ser els amos de ca nostra. Però no podem perdre de vista que per ser amos de ca nostra ens convé que regeixi el principi universal que tothom ha de ser amo de ca seua (altrament dit dret d’autodeterminació).
El relat sol no et dona el poder, però per tenir poder has de guanyar el relat. Quina credibilitat té la denúncia de l’assimilacionisme espanyol feta per algú que defensa l’assimilacionisme respecte d’altres col·lectius? Si respectar la identitat cultural de tothom no és un valor universal, quin argument millor tenim per dir que voler-nos fer espanyols a la força és un projecte políticament repugnant? Al cap i a la fi, si la dignitat dels catalans no es fonamenta en la dignitat humana, algú em pot dir en què es fonamenta?
