Per als qui disposin de certa memòria sobre la degradació de la política postprocés, caldria que recordessin l’intent, encapçalat per ERC, d’aprovar la Llei de contractes de serveis a les persones, més coneguda com a “Llei Aragonès”. Aquesta norma, amb el sobrenom del seu impulsor, aleshores vicepresident econòmic i, poc després president, preveia donar cobertura legal a l’externalització de la majoria de serveis públics gestionats per la Generalitat de Catalunya, especialment per part d’entitats d’allò que se’n diu “tercer sector”, un conjunt d’empreses de serveis, de caràcter privat, teòricament sense afany de lucre.
La filosofia era molt simple. Calia alleugerir l’administració pública i subcontractar bona part dels serveis en mans d’entitats presentades com a una mena d’ONG. En el marc de la gestió neoliberal que fa indistingible esquerra i dreta, es justificava per una qüestió d’eficàcia, així com aquella tendència del que s’ha vingut a denominar “Nova Gestió Pública” que des de fa dècades ha trinxat educació, salut o administració. La llei anava acompanyada d’un extens annex on s’enumerava tot allò externalitzable (pràcticament tot). En el cas que em concernia, l’educació, això implicava la privatització pràcticament total dels serveis educatius, l’educació infantil, l’educació especial, la formació permanent i qualsevol altra cosa. Servidor de vostès, que va participar en algunes reunions amb els impulsors de la llei i els grups parlamentaris, en alguna ocasió va proposar, (amb més curiositat i provocació que intenció), si per poder participar en les licitacions s’imposarien clàusules com ara l’obligatorietat de l’ús del català o que la majoria de plantilles tinguessin contracte indefinit i salaris públics. Amb la cara que feien els redactors a les nostres paraules semblava que feien un gran esforç per no petar-se de riure.
La Llei Aragonès, finalment, no va ser aprovada. Penso que la major part de grups parlamentaris van coincidir a dir que allò representava un perill i permetia excessives possibilitats… per exemple, a l’hora de generar clientelismes polítics o de perdre el control dels serveis públics. Ara bé, que aquella llei no tirés endavant no vol dir res. En el fons, es tractava de legalitzar pràctiques irregulars que qualsevol persona familiaritzada amb l’administració ja hi està acostumat, i que, sense llei que les empari, continuen funcionant igualment. I que expliquen fenòmens inquietants, com ara la precarietat laboral, l’opacitat de les licitacions, la influència exagerada i la ingerència que exerceixen determinades fundacions o organitzacions no governamentals i les xarxes clientelars que els partits polítics acaben teixint, amb els diners dels nostres impostos.
He recordat aquesta llei, perquè no s’explica allò que passa amb l’escàndol de la DGAIA sense entendre aquest context i aquesta filosofia general de relacions perilloses entre partits, administració i entitats de fosca trajectòria i secrets inconfessables. La Marta Sibina i l’Albano-Dante Fachín, els Woodward-Berstein catalans, han exposat des de la pràctica clandestinitat les vergonyes d’una direcció general sobre la qual fa temps que sona una banda sonora entre el suspens i el terror. I en el context en què les subvencions públiques i el control estricte de la CCMA acaben controlant estrictament el missatge –i si s’escau, tapant la boca als missatgers–, han recorregut al periodisme directe, com ja fan des de fa dècada i mitja amb escàndols com els de la sanitat, per destapar les vergonyes d’una trama per a la qual se m’acudeixen uns quants adjectius que prefereixo no incloure. I la cosa es podria resumir en: externalització / aprofitament per una xarxa d’entitats encapçalades per persones ben connectades amb el poder / precarietat laboral / descontrol dels fons públics / deixadesa de funcions / incentius perversos i drama final.
Quan ja no ha estat possible contenir la informació que en un país petit com el nostre era de domini semipúblic, bona part dels mitjans s’han centrat en la part d’un horrible escàndol sexual. És un cas típic de com determinats monstres s’aprofiten del caos i la deixadesa institucional per tal de concloure en drames irreparables. Res que no succeeixi a qualsevol lloc del món on la corrupció i l’abús de poder es troba generalitzada. Ara bé, el cas de pederàstia no és una causa, sinó la conseqüència d’una estructura fallida, centrada en el drenatge de cabals públics en una munió de munyidores privades.
Quan es parla del tercer sector, és difícil que puguin suscitar-se crítiques. Nominalment, aquesta mena d’entitats de dret privat, fonamentades sovint en el voluntarisme, dedicades al benestar i que teòricament no tenen ànim de lucre, ateses les finalitats socials, restaven blindades respecte a l’escrutini públic. Qui pot estar en contra, per exemple, de l’ajut al desenvolupament, la integració dels immigrants, a compensar la pobresa i el desemparament infantil, a l’educació dels més vulnerables? Lamentablement, rere les millors intencions sempre trobarem extensos i sinistres annexos de lletra petita. Un dels llibres més interessants dels darrers anys va ser el de l’antropòleg Gustau Nerín “Blanc bo busca negre pobre” que és una crítica demolidora en contra d’algunes organitzacions d’ajut al desenvolupament que, a la pràctica, acaben esdevenint empreses que funcionen mercè a la desgràcia aliena, que alimenten els seus directius mercè a les aportacions solidàries dels socis, diners que, un cop passats per innombrables mans difícilment arriben directament als afectats, i que són les primeres a estar interessades a solidificar una relació de dependència. En altres paraules, que sovint el primer interès d’algunes ONG consisteix a perpetuar el subdesenvolupament i la pobresa, al cap i a la fi, el seu principal negoci. És ben conegut l’escàndol d’Oxfam que va saltar a la llum pública el 2018 quan es va comprovar que bona part dels seus directius, no només cobraven sous astronòmics, sinó que ells i uns quants dels seus treballadors van ser sorpresos en diverses orgies amb menors a Haití.
En el cas que ens ateny, la DGAIA, una direcció general governamental, es va dedicar a externalitzar la gestió a diverses altres entitats conegudes per la seva opacitat, on diversos directius, amb salaris astronòmics (o com a mínim, molt per sobre de les seves responsabilitats) contrastaven amb l’explotació del voluntarisme o una addicció preocupant al treball precari. En el món educatiu, on hi ha molts alumnes que estan tutelats, no és infreqüent trobar una inacabable rotació dels professionals que els atenen per condicions laborals dikensianes. Hi ha hagut casos en què els treballadors socials contractats per aquestes fundacions o entitats, malgrat la seva professionalitat o dedicació, han acabat desertant perquè… durant mesos han deixat de cobrar els seus ja testimonials salaris. I això, mentre que els seus directius, com s’ha vist en alguns testimonis protegits que han denunciat la situació, han cedit davant els incentius perversos que implica comptabilitzar tutelats que no tenen, o que van marxar, o interessats a tutelar nous menors (o fins i tot, alguns que no ho són oposant-se a proves mèdiques que en puguin determinar l’edat). Hi ha, per descomptat, tot el tema dels menors no acompanyats, sobre els quals se’n fa molta demagògia i populisme (i que, efectivament, alimenta la ultradreta), que, tanmateix, implica l’incentiu pervers de “tutelar-los” quan el més raonable seria lliurar-los als serveis socials dels seus països d’origen, atès que en la majoria de casos tenen família i és terrible privar-los-en.
El cas DGAIA, com també amb bona part de l’externalització / privatització dels serveis públics, resulta un exponent de com fer negoci amb la misèria humana. O pitjor encara, generar un ecosistema en què sovint aquestes entitats acaben esdevenint les portes giratòries de la política catalana. Ha passat, per exemple, en la familiaritat en què determinades fundacions es passegen pel Departament d’Educació, controlant bona part del currículum, metodologia, formació, programes i ideologia que són en bona mesura, responsables de l’enfonsament educatiu que hem viscut acceleradament al llarg de la darrera dècada. Entitats que veuen en l’administració el seu caixer automàtic particular en un moment en què hi ha caigut la inversió pública, s’han degradat les condicions salarials i laborals dels professionals, els edificis cauen a trossos o la inclusió ha acabat per esdevenir una paraula buidada de contingut.
A tall anecdòtic, m’expliquen que a Terres de l’Ebre, una antiga alta funcionària, directiva d’una d’aquestes entitats destinades a gestionar menjadors públics i activitats de lleure va assistir contrariada a la manifestació d’uns sindicalistes que en reclamaven la gestió directa. En una regió on tothom es coneix, i en una traïció del seu subconscient, va etzibar a un dels manifestants que “d’alguna cosa havien de viure”. Aquesta filosofia del saqueig de l’erari públic, a costa de la salut, l’educació o el benestar dels ciutadans ha impregnat bona part de la política i economia del país. Es tracta d’una corrupció sistèmica del qual l’escàndol de la DGAIA és únicament un símptoma.
